EPÍLEG:

He volgut acabar aquest primer llibret, que es com la opera prima per ésser la primera vegada que escric un llibre en un blog, en un temps record. Es un document i testimoni de una època, desde la meva visió particular, i amb un toc de imparcialitat. Però ho que he de dir es que faltàvem afegir moltes coses, però ho bàsic ha hi es,... i crec que queda una manera molt resumida de la historia local, la que va desde la època de la mort del General Franco, fins al moment que plega el President Suárez, el home que va fer la tasca de portar la Democràcia a Espanya, dimitint inesperadament en mig de un cop d'Estat protagonitzat per un alt càrrec de la Guardia Civil (Antonio Tejero Molina), junt amb la complicitat de certs oficials de l'exercit (Milans del Bosch, Armada, Saenz de Inestrillas, etc...).

Per a preservar la intimitat de les persones, no he volgut donar massa noms, perque si fos així, sortiríem a centenars, i les coses se haguéssim tocat més a fons. Només dono noms de persones que per unes característiques u altres, podríem dir que son figures públiques, encara que a nivell local. Si a algú molesta el seu nom aquí, li demano disculpes per anticipat, i acte seguit procediré a eliminar-lo d'aquest blog meu.

Es un blog escrit amb molta rapidesa, ja que me pesava el desig de acabar-lo ho aviat possible, ja que vull escriure altre blog en castellà. "EL MAESTRO DE CASAS", sobre altre tema del que estic interessant en comentar i aportar: el món de la construcció. Espero poder fer-lo en tant el temps me ho permetri. Penso que ho complicat de la cosa, me exigirà mesos de constància. Per tant, penso que només es qüestió de temps.

Per això penso, també, que el present llibre o blog no està del tot el ben escrit i acurat que deuria de ésser, en el que en alguns aspectes sembla més la redacció de un periodista aficionat, que no un ensayista amb profund coneixement del tema, i abundantment documentat. Però vull deixar clar que el meu propòsit ha sigut fer simplement un blog de aficionat. Dit això, penso que aquí queda, disposant sempre la possibilitat de millorarlo i perfeccionarlo. Ara que ho penso, me he deixat de comentar la actuació del famós cantant Manolo Escobar a Banyoles, que tenia molts seguidors. O parlar dels remers de Pere Abréu en el Flora, o de la Casa de putes de Can Japot, coses que socialment teníem molt de ressò i molta importància en la època en la que he volgut fer referència en aquest blog. Com que aquella era la època del "destape", les fotos de la gran admirada actriu Susana Estrada me quedem de meravella per a il·lustrar la entrada última del present blog. Però ho demés de això ara ja es altre història.

CAPÍTOL 62: ANY 1981: LA CAIGUDA DEL DEU DE CEBREROS.

La dimissió de l'Adolfo Suárez va pillar per sorpresa, perque ningú no se ho esperava. El president amb un semblant seriós, i com si casi trenqués a plorar, comunicava al país desde la televisió, la seva dimissió irrevocable com a president del govern. Va estranyar molt perque en aquells moments que el país estava bastant malament sobretot a causa de l'atur i el terrorisme, el que menys pot fer un president elegit democraticament era dimitir. I amb tot això, dies després que passaria un cop d'estat amb l'assalt al parlament per part del tinent coronel de la guardia civil Antonio Tejero, el mateix president ja dimitit va manifestar que si ho hagués sapigut que es faria efectiu un cop d'estat, no hagués dimitit. Tot i aquest temps fins el dia d’avui, les raons de la seva dimissió continuen essent un misteri, encara que jo suposo que fou degut a que no suportava les pressions del càrrec amb el que tenia que buscar la impossible manera de contentar a tothom. Amb aquest sucés, ja es podría dir que varem arribar al punt i apart de la Transició Democràtica, quan el seu principal protagonista es va retirar de l’escena sense aplaudiments, però potser aquest acte va servir perque els posteriors presidents anesim vacunats d’aquest tipus de pressions que portavem a un ésser humà amb tots els seus defectes i debilitats a la comoditat de dimitir. De fet, Adolfo Suárez va ésser el únic president de tota la Historia d’Espanya que portà una voluntat de dimitir en el seu haver.

CAPÍTOL 61: TARDOR DEL 1980 A BANYOLES

Aquell any, a Banyoles, les religioses Germanetes de Sant Josep, celebràvem el seu centenari. Eren el grup de religioses més importants de Banyoles, fundadores i gestores del asil i del hospital-clínica "Salus Infirmorum".

El 11 de setembre fou oficialment declarat dia festiu per el Parlament de Catalunya. A Banyoles no va tenir lloc cap manifestació ni acte per part dels partits polítics, però la plaça major fou una festa amb assistència de molt de públic que celebrà la festa amb una bona audició de sardanes. Tot ja era diferent de les altres diades que teníem un cert aire de reivindicació política. Y en aquest mes de setembre, com a conseqüència del traspàs de serveis de l'Estat Espanyol a la Generalitat de Catalunya en matèria d'esports, Miquel Callis, era nombrat representant de la Generalitat en el esport de les comarques gironines.

Tanmateix, per aquest mes de setembre es va rebre una mala noticia per Banyoles: al País Basc es segrestat per ETA el acaudalat mecenes del rem banyoli Pedro Abréu. La preocupació en els ambients esportius recolzats per el mecenatge d'en Pedro Abreu es general. A Banyoles s'inicia una campanya contra el segrest de Pedro Abreu, tenint com a principal protagonista a Dick Pieeper ma dreta de Pedro Abreu a Banyoles, i home de nacionalitat alemanya molt vinculat al CNB (Club Natació Banyoles).

Sant Martiria del 1980 fou com les altres edicions: atraccions a la vora del llac, però no fou una festa tan emocionada con les altres vegades. La crisi econòmica i la inseguretat en la feina, érem motius de preocupació de bona part dels banyolins. El batlle Juncà, a través del butlletí municipal va lamentar molt la greu situació econòmica i va fer una crida per oblidar les nostres cabòries i gaudir dels atractius humans de la festa major. Potser el concert del Mercantil fou altre cop ho millor de la festa. El panorama economic-laboral es veia massa pessimista i per tant la gent ja començava a desconfiar de cadascú. La por a un futur insegur, a la mala època que toca passar: els diners son escassos, la inflació forta, i la inversió també escassa. Però als Estats Units hi correria una nova bufada d'esperança: L'optimista Ronald Reagan, del Partit Republicà, guanyaria la presidència sobre els seus rivals Jimmy Carter, i el independent republicà John Anderson, amb un nou programa de patriotisme i d'impuls a la recuperació econòmica, que faria de locomotora de la resta del món.

CAPÍTOL 60: CRISI POLÍTICA, I MES CRISI POLICIA A LA MONCLOA

Al juliol a nivell nacional un comando de terroristes se apodera de 7000 quilos de goma-2 en un polvorí pròxim a Santander, per ho que aquest robament té espantat a tot el país. El 28 de juliol mora el gran lliberal de la UCD, ex president de la Federació de partits democràtics i lliberals, Joaquín Garrigues Walker, ex ministre de obras públiques, i ex ministre adjunt al President.

Després de mesos de crisis internes, es dona a conèixer la composició del V govern de Suárez, representatiu de totes les tendències ideològiques de la UCD. El millor govern d'UCD segons la premsa, en la que els "barons" més importants del partit entren en el gabinet. A l'endema el nou ministre José Pedro Pérez Llorca Rodrigo inaugura la II Conferencia sobre seguretat i cooperació en Europa (C.S.C.E.) amb participació de representants de 35 països, en la que els hi recorda la frase del emperador Carlos I d'Espanya i V de Alemanya "vull pau, vull pau...". La representació espanyola la ostenta Javier Ruperez, que mesos abans havia sigut segrestat per ETA.

El 16 de setembre comença una nova moció de confiança que RTVE remetreix a tot el país les sessions parlamentaries. Hi hagué atacs verbals per tots els gustos. Adolfo Suárez proposa un programa de austeritat econòmica i desenvolupament constitucional, que a través de la televisió tot el país segueix el debat parlamentari. Finalment Adolfo Suárez obté la confiança del Congrés per 180 vots afirmatius, 164 negatius, y dues abstencions.

A nivell internacional el petroli que abasteix a occident corre perill, tot i la forta crisi econòmica que es pateix. Iraq i Iran entrem en guerra per unes disputes territorials. Però els nord-americans reforcem la vigilància en el Estec d'Ormuz i fan un acord amb els russos per a mantenir la neutralitat en aquesta guerra.

CAPÍTOL 59: ESTIU AMB LA REINA D'ESPANYA

De manera incògnita, per a un dia del mes de juliol, la reina d'Espanya doña Sofia, la seva cunyada Anna Maria de Grècia i les seves filles vàrem estar per Banyoles. Vàrem donar una volta per l'estany amb el popular crucer "Anna", el varat del qual està davant del restaurant Mirallac. Entre les nenes que acompanyàvem a la reina d'Espanya, hi era una filla de Fèlix Rodríguez de la Fuente, el conegut comentarista de fauna de la televisió, que feia anys que va morir.

Y arribats el dia 19 de juliol, se inaugura la 22 Olimpíada a Moscou, a Rusia, que resulta ésser un fracàs internacional ja que molts països faran costat al boicot dels EUA, per la invasió russa al Afganistan.

Per altre part, a Banyoles, la Comissió del Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans convida al nou president de la Generalitat Jordi Pujol, i temps més tard la Revista de Banyoles publica un telegrama del Honorable que deia: "Agredeixo la invitació al Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans". Permeti'm que els feliciti i encoratgi. M'hauria agradat de fer-ho personalment, però m'ha estat del tot impossible d'assistir a cap de les mostres anunciades. En plau comunicar que he passat nota a la conselleria de cultura i mitjans de comunicació, perque es posin en contacte amb vostès. Deixin que els feliciti pel que fan. Cordialment, Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya". Cal a dir que al final la iniciativa d'aquest museu només va quedar amb això: una iniciativa, i amb el temps es va deixar oblidada.

Tanmateix, el divendres 1 d'agost, l'ERC convoca a l'AISS (antiga Organització Sindical), una xerrada coloqui sobre el sindicalisme a Catalunya. Parla un senyor del SOC (Sindicat d'obrers de Catalunya), sindicat nacionalista català. La moderació del acte va caure a càrrec d'en Jordi Domènech, representat de l'ERC i conseller de l'ajuntament banyoli.

CAPÍTOL 58: CRISI DARRERA CRISIS DE GOVERN A MADRID

El dia 21 de maig els socialistes del PSOE presentem una moció de censura a Suárez, que es televisat per tot el país, en especial per la segona cadena, i el dia 28, Felipe González, candidat a president del govern del PSOE, exposa a la camera baixa un programa moderat de govern socialista. Aquelles sessions parlamentaries serien les últimes en les que apareixeria un malalt ministre Joaquim Garrigues Walker, de signe lliberal, i que proposava la construcció de un nou model d'estat.

A Banyoles, a finals de la primavera va tenir lloc al Cercle de Catòlics, en un dissabte, el recital de cançó d'Emilia Reverter, junt amb el pianista mestre de l'escola Mn. Baldiri Reixat Pere Frigolé. Segons entesos en aquesta matèria, l'actuació de la banyolina Emilia Reverter fou un extraordinari èxit.

I mentres tant, aprofitant la debilitat del govern espanyol, a la frontera es produeixen agressions contra els camioners espanyols; una maniobra electoralista del president francés Valery Giscard d'Estaing, per tant de aconseguir els vots de la pagesia francesa. Giscard es proclama contrari a l'entrada d'Espanya al Mercat Comú.

CAPÍTOL 57: UN MUSEU DE ART CONTEMPORANI DELS PAÏSOS CATALANS PER SANT JORDI 1980

La diada de Sant Jordi a Banyoles fou dedicada a la exhibició del Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans. No hi hagué gaires parades de llibres (stands) con les anteriors vegades; el dia era plujós i humit, però a pesar de això per la tarda la plaça Major era una festa amb ballades de sardanes. El batlle banyolí Salvador Juncà i altres destacats personatges de la vida publica hi érem presents en la inauguració del polèmic Museu de Art Contemporani dels Països Catalans: desfilàvem figures com ara en Ramon Sala Canadell (diputat de CiU), Arcadi Calzada Salavedra (president de la Diputació, de CiU), Francesc Ferrer Girones (senador del PSC-PSOE), Miquel Callís (tinent d'alcalde de CiU), Àngel Grabuleda (tinent d'alcalde del PSC-PSOE), resta de autoritats municipals banyolines i gent del món del art i de la cultura catalana. Es va fer la exposició de donacions artístiques al Museu de Art Contemporani dels Països Catalans al Tint i a la sala de exposicions de "La Caixa" (front de la biblioteca local). S'anava fent de nit, i el senador Ferrer i la seva dona, fou el últim dels polítics en abandonar Banyoles. En quan a la plaça major (la ara ja antiga plaça d'Espanya), va aparèixer una elevació de 4 barres de ferro, en forma de escultura, pintades de vermell, i acabades cadascuna en una forma romboide apuntant cap al cel, que recordàvem un símbol que vàrem utilitzar els socialistes de Catalunya durant les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977.

Per altre banda, uns dies després Jordi Pujol era investit president de la Generalitat amb els vots de confiança donats per l'ERC, CC-UCD, i el seu propi partit. I en quan a La Moncloa, després de 22 dies de crisi, es defineix el canvi de gabinet d'Adolfo Suárez amb 6 nous ministres. Es quan es comença a parlar de les secretaries d'estat ("superministres").

CAPÍTOL 56: LECTURA DE LES PRIMERES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

Es notava cert cansament per part de l'electorat per tantes crides a les urnes. La abstenció encara que a nivell general fou menor que la del referèndum del Estatut, fou important. Catalunya va anarse a dormir d'esquerres i se va axeicar més de dretes i més nacionalista que l'altre vegada en el conjunt de tota Catalunya. CiU va pujar de manera espectacular, de manera que fou el autèntic guanyador de la campanya. ERC també va tenir una important puja en totes les quatre províncies catalanes. Els comunistes del PSUC vàrem mantenir les seves posicions. El partit que se suposava guanyador (el PSC-PSOE), va patir un sensible abandó de una part de l'electorat. Però el gran derrotat de la campanya electoral fou Centristes de Catalunya (CC-UCD) que tenia la imatge deteriorada per aquelles lleis con la LAU, el estatut de centres escolars, i sobretot a causa del referèndum andalús. El descalabro dels centristes fou molt intens, encara que vàrem pujar una mica en algunes comarques amb respecte a les eleccions municipals. Això representava ja el tercer fracàs polític d'Adolfo Suárez, que cada cop es veia més aïllat políticament, fins i tot dintre de les files del seu propi partit, un llarg camí que al portaria a la dimissió que materialitzaria el proper any. Amb una abstenció del 28% a Banyoles, donava els seus vots per aquest ordre: CiU (2501), ERC (1282), PSC-PSOE (961), CC-UCD (749), PSUC (378), NE (193), SC (118), FN (78), PSA (36), BEAN (16).

Quedava clar que els nacionalistes de centre de Jordi Pujol fórem els guanyadors del nou parlament democràtic català. La sospresa es que vàrem entrar nacionalistes andalusos del PSA (el partit socialista andalús, de Alejandro Rojas Marcos). Jordi Pujol, no seria oficialment president fins després del seu Sant, ja que gairebé cap partit va obtenir la majoria absoluta, i es va fer necessari buscar pactes amb la resta de forçes. La presidència del nou parlament va recaure en Heribert Barrera, el secretari general i presidenciable de ERC.

CAPÍTOL 55: ÚLTIMS DIES DE CAMPANYA 20-M A BANYOLES

Tota la ciutat tornava a ésser empaperada de pasquins i cartells de propaganda electoral, junt amb una nova modalitat de fer campanya: la fixació de pancartes penjades per els carrers més importants del poble. Els grups polítics de més representació local a Banyoles (ERC, CiU, PSC-PSOE, i PSUC), som els que teníem pancartes per diversos llocs de la ciutat. Amb un retrat de l'Heribert Barrera i del doctor Francesc Dalmau, l'ERC posava al seu slogan: "Ni ens mossegarem la llengua, ni ens casarem amb ningú". El slogan del PSC-PSOE era "La Catalunya Nova de tots", "Homes i dones preparats i responsables", "Gobierno socialista, Generalitat de todos", "Raventós president de tots, la Catalunya nova", "La veu decisiva dels treballadors al parlament",etc.... CiU; "Catalunya está aturada, axeiquem Catalunya", "Ara convé Jordi Pujol", "Un home per a un país", etc... Centristes de Catalunya (CC-UCD) encara que va fer poca propaganda a Banyoles: el corredor del Passeig Mn. Constants, part del Passeig de la Indústria i alguns punts de la travessia de Girona-Olot,....fou el partit polític que presentà la més amplia gamma de slogans: "Defiende tu puesto de trabajo", "Defiende tu tierra", "Defiende la libertad de enseñanza", "Un catalanismo sin fronteras", "El futur es nostre", "La Generalitat, la mayoria, queremos que gobierne la gente de experiencia", "Canyelles, una garantia", etc... Però el partit polític que més va empaperar Banyoles de propaganda electoral fou el PSUC, amb un slogan: "La majoria, els treballadors al parlament", i un pasquí de una silueta de Josep Benet, que acompanyava la leyenda "Benet President". També es veié algun cartell de Solidaritat Catalana, que aquest era el nom que havia pres la Coalició Popular de Manuel Fraga en aquestes eleccions catalanes. Però a Banyoles, les joventuts de ERC arrencàvem els cartells dels partits que no érem actius en la localitat, com ara els Centristes-UCD, i la Solidaritat Catalana de Manuel Fraga.

CAPÍTOL 54: ADOLFO SUÁREZ PASSA FUGAÇMENT PER BANYOLES

Cal remarcar que durant la campanya de les eleccions del 20 de març fou la passada per Banyoles del President Adolfo Suárez que feia una passejada electoral per les comarques gironines en ajuda als seus partidaris en Catalunya: els Centristes de Catalunya (CC-UCD). El president Suárez anava cap a Olot a fer un míting centrista. Va atravesar Banyoles per la travessia Álvarez de Castro- Alfons XII, amb el seu "Mystere" blindat i fortament escoltat per grups de policia motoritzada; el cel de Banyoles estava ocupat per helicòpters de la seguretat del president del govern. A pesar de tenir una imatge força erosionada, Adolfo Suárez encara conservava intacte el seu carisma com per a atreure a les multituds. Malgrat el cotxe presidencial no va parar per Banyoles, lloc a on no tenia preparada cap rebuda, si va atravesar i anant en direcció a Besalú, enllà va ésser molt ben rebut en les poblacions de Besalú i de Castellfollit de la Roca. A Besalú va impressionar molt el gest del president Suárez de donarli la ma i saludar a una vella impedida. Per altre part, a Castellfollit de la Roca, feu polític de CiU representat en la persona de Ramon Sala Canadell, l'alcalde no va voler rebre a Suárez, però si vàrem anar a esperarlo espontàniament la gent del poble,
especialment la de sobre el cingle. Con que Suárez feia una passejada a peu per a saludar a tot el poble, la gent anava traient la roba que tenia penjada als balcons, saludant i acompanyant al president fins al mirador, la part final del cingle de Castellfollit. Tot saludant, i repartint somriures a tothom, el president va arribar a la plaça del cingle de Castellfollit, i es va aombrar del meravellós paisatge verd i animador de la Garrotxa, segons va manifestar obertament a la gent del poble que li acompanyava. A l'endemà el home fort de Castellfollit Ramon Sala Canadell va manifestar que Suárez havia vingut a Castellfollit a endurse els vots. Després dels actes electorals de Olot, el president va anar cap a La Bisbal a donar altre míting, i finalment per la nit va lliurar un últim míting a Girona al hotel Ultonia. Fou una campanya molt dura per el president, perque portava la processó per dintre: a Madrid se li estava morint el seu pare Hipólito Suárez, i es posava amb contacte amb ell amb el seu telèfon del "Mystere". Dies després, el pare del president Suárez moria en un hospital de Madrid.

CAPÍTOL 53 LA CAMPANYA DE CONVERGÈNCIA A BANYOLES.

El míting que va donar CiU al Cercle de Catòlics fou el més concorregut de tots els que es vàrem fer a Banyoles en aquesta campanya electoral per les primeres autonòmiques. Molta gent va omplir el teatre dels catòlics.. Entre els oradors, vàrem intervenir el conegut arquitecte banyolí Sr. Masgrau, banyoli demòcrata cristià de la UDC, en coalició amb CDC; el ja habitual mitiner de CiU a Banyoles Macià Alavedra; el ex president de la diputació Joan Vidal Gayolà (que era el cap de llista de CiU per la circumscripció de Girona), i en Miquel Callís, tinent d'alcalde de CiU. Per part d'en Masgrau, es va parlar de la necessitat de aixecar aquesta casa nostra que es Catalunya, i es va assenyalar aquesta traïció del ex membre de UDC, ara actual candidat de Centristes de Catalunya-UCD a la presidència de la Generalitat, Anton Canyelles Balcells. Macià Alavedra, també candidat al parlament per Barcelona, va parlar de la actuació de la UCD en el referèndum andalús, que va fer que el Sr. Clavero Arévalo (llavors ministre de cultura de la UCD), que se sentia nacionalista andalús, dimitís i s'anés a crear un partit andalús propi. Alavedra va parlar del seu propi partit, assenyalant que CiU havia pujat molt, i que era el partit que tenia més consellers i batlles a totes les comarques del Principat, al temps que presentava al públic un petit llibret a on es resumia el contingut del programa de govern que havia preparat CiU. El primer candidat per Girona, Joan Vidal Gayolà, va parlar del seny i el esperit dels catalans que havíem fet de Catalunya una terra de treball i prosperitat, desde l'home que va comprarse una petita màquina i la va transformar en una gran indústria, passant per l'humil anciana pagesa que va al mercat a vendre el seu producte; passant a parlar també del candidat a president de la Generalitat Jordi Pujol, l'home que va fer possible la Enciclopèdia Catalana, i que va crear uns 40.000 llocs de treball a Catalunya. I per últim, Miquel Callís va centrar el seu discurs en Banyoles i l'economia, exposant que la situació econòmica a Banyoles estava malament, i que cada vegada érem més les empreses que estàvem "ballant a la corda fluixa". Miquel Callís advertí que l'atur augmentaria de mica a mica a Banyoles si no es remeiava. Mostrava la seva preocupació i la seva esperança de fer alguna cosa desde la Generalitat si guanyava CiU per a remeiar l'atur, que a Banyoles com a la resta de les altres ciutats començàvem a posarse cada vegada més pessimistes. El míting fou molt aplaudit i va acabar amb una famosa cita del músic català Pau Casals: "Catalans, lluiteu per els vostres drets, però no oblideu els vostres deures".

CAPÍTOL 52: UN "FONTANER" DE LA MONCLOA A BANYOLES

El nou partit de centre a Catalunya Centristes de Catalunya ( CC-UCD ) va donar també un míting centrista a Banyoles, dintre del marc de la campanya electoral del 20-M. El lloc escollit fou el saló de actes del col·legi Mn. Baldiri Reixat. La assistència de públic fou normal, però hi vàrem assistir banyolins de cert prestigi com el ex alcalde Turró, i el ex- procurador a corts Maurici Duran, entre altres. I entre els oradors es va destacar el diplomàtic "fontaner" de la Moncloa Josep Coderch Planas, home conegut a Banyoles i home de confiança de l'Adolfo Suárez, que a més era el president dels Centristes de Catalunya (CC-UCD) a Girona. També va parlar el candidat Enric Manel Rimbau, gironí molt vinculat a la administració publica, i s'esperava la assistència del diputat de UCD Josep Arnau Figuerola que no va assistir al míting. Josep Coderch, (ex secretari del president Adolfo Suárez, i actual governador civil de Barcelona) va dir que desde la Generalitat, els centristes recolzaríem la entrada d'Espanya al Mercat Comú. El cas es que el Sr. Coderch va marxar quan el míting encara no se havia acabat del tot, i es va acomiadar dels seus parents banyolins, ja que altre urgència el reclamava. El míting fou finalitzat per Enric Manel Rimbau. A la sortida es va obsequiar al públic amb un disc de plàstic que contenien uns missatges de l'Adolfo Suárez i d'Anton Canyelles, i uns folletins de propaganda, així com capses de cerilles que conteníem estampats el símbol de la UCD, en forma de dos arcs verd i taronja.

I encara que el president Adolfo Suárez va venir a Catalunya a recolzar la campanya dels centristes-UCD, se li estava morint el seu pare Hipolito Suárez, un modest empleat dels tribunals ja retirat. L'Adolfo Suárez tindria que tornar, per a oficiar les exequies del seu pare

CAPÍTOL 51: ELS SOCIALISTES I ESQUERRANS EN CAMPANYA

A l'endemà, el diumenge dia 2, era el dia clau de la festa socialista a Banyoles. Hi hagué tota una atracció cosmopolita original: globus per la mainada, stand de productes de les diverses comarques gironines, parada de propaganda, instal·lació de bar, taules amb cadiretes per el públic, etc.... Vàrem actuar conjunts musicals de les nostres comarques. Se esperava la vinguda del "presidenciable" a la Generalitat dels socialistes: Joan Raventós Carner, que desgraciadament va faltar a la fulgurant cita. A falta de Joan Raventós, els discursos polítics vàrem tenir que anar a càrrec de l'Eduardo Marin Toval (el home que sonava com a possible ministre de treball en un govern del PSOE), Joan Cornudella i Xavier Guitard, candidats al parlament.

Però aquest no va ésser el únic acte convocatiu de la campanya del PSC-PSOE a Banyoles, En el Cercle de Catòlics vàrem donar un míting socialista de normal assistència de públic en la que vàrem parlar en Francesc Ferrer (senador), en Lluís Maria de Puig (diputat), i el membre de la executiva del PSOE i diputat al congrés Enrique Baron. Els dirigents socialistes vàrem ésser puntuals al míting, i quan encara era aviat per la seva celebració, el senador Ferrer i el diputat de Puig es trobàvem mirant la televisió del bar de Can Catòlics, així com jugant un parell de partides de futbolin, en la que també hi era jugant l'Enrique Baron. Cal remarcar que Enrique Baron, per a llavors, era el "ministrable" de Obras Públiques i Urbanisme, en el cas de un govern del PSOE. Tots els oradors es varem centrar en el tema del parlament de Catalunya, en el que el PSC-PSOE presentava un programa de govern socialista. Enrique Baron, que era el únic que parlava en llengua castellana, fou el orador que més temps va estar parlant de política general, criticant molt la acció de govern del president Adolfo Suárez. Els socialistes estàvem eufòrics, i consideràvem que les possibilitats de guanyar aquestes eleccions érem molt altes, tal com estava convençut el senador Francesc Ferrer.

Per la seva part, l'ERC també va organitzar el seu míting al cercle de Catòlics, però ho més insòlit i interessant de les activitats electorals de l'ERC fou la exhibició en la plaça major, davant de Can Catòlics, de un grupet de gent tarragonina contractats per la formació política republicana, per a formar torres humanes, els famosos "xiquets de Valls", de la província de Tarragona.

CAPÍTOL 51: LA MARXA DELS 40 QMS'80, APROFITADA PER ELS SOCIALISTES

Una vegada mes, dintre del marc de la campanya electoral, la marxa dels 40 qms es va desenvolupar dintre de un clima que no estava polititzat, igual que l'any anterior. Per a aquest any es prosnoticaba que el nombre de participants se incrementaria molt, per ho que el CEB va declarar que el lloc de relacions, inscripcions, sortida i arribada seria el Passeig Dalmau, situat perpendicularment amb el llac de Banyoles, vora el camp nou de futbol i de l'institut de batxillerat,....., per tal de asegurarse de que a diferencia de l'any anterior, tothom sortiria a les 5 en punt, horari oficial de sortida. Tot el passeig Dalmau estava ple de bidons, els gegantescos plàtans abrigàvem a la multitud del fred ambiental. I ja quan faltàvem pocs minuts per la sortida, els curiosos bidons que semblàvem per a la neteja estàvem controlats i cuestionats per gent del CEB, que era el lloc a on es tenia que posar la primera tira del follet-inscripció de participació. En definitiva, el primer control era, doncs, al mateix lloc de la sortida en el Passeig Dalmau. Però els veterans marxaires ja hems havíem enterat molt abans de que el primer control era en el mateix lloc de sortida, i no vàrem voler sortir a les 5 en punt. La nostra idea fou molt senzilla que els del CEB no vàrem poder imaginar-se: donar el nostre follet de classificació a un amic de la nostra confiança que sortiria a les 5 i llançaria tots els nostres trossos de folletí en el del començament de la marxa. Ja tranquils, vàrem marxar a 3 quarts de cinc, atravesant el Passeig de la Puda fina a la Plaça dels Turers, on es tenia que fer el giro cap a la carretera que va cap a Girona. Anàvem corredent per tal d'evitar la gran aglomeració que provocà la sortida; al divisar l'itinerari, molta gent ja ens havia adelantat, ja que vàrem sortir abans que nosaltres. A pesar de tot, aquesta vegada no vàrem ésser els primers, ja que molts marxants ja havíem fet "trampes" abans que nosaltres. La marxa aquest any fou com les altres: corredent, caminant, entusiasme, conversa, companyerisme, trobades, sentir esportiu,... La diferencia era que es tenia que fer-la una miqueta més llarga: fins el Passeig Dalmau. Aquesta vegada el CEB, per tal de fer fondos (diuen les males llengües), va posar a la venda un adhesiu de la Marxa a 50 pessetes, a més de instalar un bar en el passeig Dalmau. L'adhesiu, junt amb la medalla, ens ho tindríem que haver donat a tots els participants, i no als que sense participar podríem fardar d'haver fet la marxa. L'adhesiu era rodó i maco, però un punt negatiu: el seu elevat preu. Semblava una tonteria, una presa de pel vendre un adhesiu a tal preu, el qual preu raonable seriem unes 10 pessetes. ¿Tenia el CEB finalitat de lucre?. Anys endarrera, la Marxa era gratuïta. A partir de aquest moment, si no pagaves, no participaves. ¿Se estava convertim la Marxa en un negoci de uns quants?, ¿O era un acte popular sense limitacions per a ningú?.

El PSC-PSOE va aprofitar el dia de la Marxa dels 40 qms. per a instal·lar una monumental fira de atracció a la plaça de les Rodes. La costosa i impressionat instal·lació feia pensar que els socialistes teníem molts diners, i un conegut militant local socialista, me va dir que els diners procedíem de les multinacionals alemanyes y de les subvencions que el Estat destinava per a financiar els partits polítics amb representació parlamentaria. Els treballs de muntatge de la fira socialista van durar tota una matinada i tarda del dissabte 1 de març. Ocupava casi tot el espai de la plaça de les Rodes, i a la vorera hi hagué una atracció de auto-chocs per a la mainada i joves. No era com tirar la casa per la finestra: se havia aprofitat que aquell dia es celebrava la tradicional marxa dels 40, que atreia molta gent de afora, i per tant la publicitat resultava profitosa.

CAPÍTOL 5O.- LA CAMPANYA DE LES AUTONÒMIQUES CATALANES.

Preparant les candidatures, CiU repeteix de candidats, ja que alguns de ells deixem el seu escó de Madrid per a guanyarlo a Catalunya: Ramon Sala, Macià Alavedra, etc.... A nivell de Catalunya CiU presentava un personatge molt ilustre per la província de Lleida; el científic català Joan Oro, investigador de la NASA de Cabo Kennedy (als EUA): ja anàvem al parlament disparats com un cohet. Però molt abans de començar oficialment la campanya electoral, ja es començava a fer la publicitat sobre les valles, que sense ésser període electoral, era el primer pas sobre el que seria una nova i dura conflagració electoral. "La Catalunya nova" era la frase electoral dels socialistes que esperàvem guanyar aquestes eleccions al nou parlament català, donat que en les passades eleccions érem la força més votada en el conjunt de Catalunya. "¡Aixequem Catalunya!, seria el slogan de CiU per a aquesta campanya.

CAPÍTOL 49: LES AUTONOMIES, TALÓ D'AQUILES DE ADOLFO SUÁREZ

Pel gener, el president Suárez va fer un viatge llampec cap als EUA, convocat per el president Jimmy Carter, per a tractar d'assumptes relatius a la cooperació hispano-nordamericana. I comença la campanya electoral a Andalusia, convocada per el 28 de febrer, en la que el partit del govern proposa la abstenció, i conseqüència de això provoca una crisi en el govern de Suárez, amb la dimissió del ministre de cultura Clavero Arévalo, substituït per el historiador-jesuita Ricardo de La Cierva. Uns dies després, la participació en el referèndum d'iniciativa autonòmic per a Andalusia supera el 50%, a excepció de les províncies de Jaén i d'Almeria, en contra de la campanya pro-abstenció del partit del govern, i que suposava un triomf moral per els partidaris del SI. Aquí es reafirma el primer fracàs polític del incuestionable president Adolfo Suárez.

Tanmateix, en el País Basc, prossegueix la campanya electoral per les eleccions dels parlamentaris vascos. De rés va valer l'assistència de Suárez a les vascongades: va guanyar Carlos Garaixoetxea, del PNV, que sería el nou Lendakari de Euskadi. Representava el segon fracàs de Suárez.

CAPÍTOL 48: ANY 1980. ARQUETES ROBADES, I MUSEUS DE ART CONTEMPORANI CATALANISTES.

El començament de l'any 1980 a Banyoles tindria un punt negatiu: el robo de la Arqueta de Sant Martirià al monestir de Sant Esteve de Banyoles. Essent la gent de Banyoles un poble marcadament religiós, el robo de la arqueta fou un dur cop per els banyolins que tenien coneixement de la sagrada arqueta de estil gòtic.

Entretant el consistori banyolí va crear una comissió per muntar i coordinar els assumptes que faríem possible la creació de un "Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans", sota el pretext de substituir el lamentable buit que havia deixat el robament de la arqueta del sant patró de Banyoles. La comissió estava constituïda per fent del consistori i gent del món artístic de la comarca de Banyoles. La comissió tenia com a objectiu adressarse als artistes de renombrada importància perque fessin un donatiu de alguna de les seves obres artístiques com a complement de ho que seria el material del futur "Museu de Art Contemporani dels Països Catalans". Només es feia constar a artistes del Principat, de la Catalunya nord francesa, del co-principat de Andorra, del país Valencià (part d'Alacant inclosa), les Illes Balears, i l'Alguer ( Cerdanya),....es a dir, de totes aquelles terres que històricament formen el mot de "Països Catalans".

Mentres a Banyoles es seguia parlant de la polèmica del robatori de l'arqueta de Sant Martirià i de la iniciativa de crear un Museu de Art Contemporani, ja es començava a pensar i prepararse per a la propera confrontació electoral que se acostava. Aquesta vegada es tractava de eleccions al parlament de Catalunya, i tocàvem 17 diputats per la circumscripció de Girona.

Males llengües dèiem que el robatori de la arqueta tenia que ésser degut a una desconeguda organització secreta de compra-venda i contraban d'objectes de art. Es suposava un organisme del mercat negre d'objectes d'art a persones col·leccionistes de bona posició social que volíem invertir els seus diners amb objectes de art sota el temor de que el ministeri d'Hisenda els hi cobrés una contribució econòmica més elevada. Com es freqüent en el robament de objectes de art a museus i esglésies, casi sempre es dedicat al negoci clandestí de vendre la mercaderia robada a capritxosos col·leccionistes d'un elevat status social.

La idea del museu de art contemporani, sembla que va partir d'un milionari banyoli, en Jordi Gimferrer, amant del art, mecenes i autor del llibre "El pintor Lluís Roura", i escriptor de molts articles sobre el art,....que va tenir molta cura de que això fos possible, apart de la idea de fer de Banyoles la capital del catalanisme, i per tant, del nacionalisme. En Jordi Gimferrer no amagava les seves simpaties vers CiU, tinguem en compte de que fou el partit més votat de les últimes eleccions.

CAPÍTOL 47: EL PLE D'EN PLA

En aquell final de any, el ple d'en Pla fou una de les actuacions més polèmiques de l'ajuntament banyolí. Les males llengües diuen que CiU volia fer l'homenatge al famós escriptor de l'Empordà, per les seves simpaties i el seu recolzament a CiU (tingent en compte que Josep Pla va atacar amb molta duresa a l'UCD i el seu president Adolfo Suárez). Els demés grups polítics banyolins vàrem considerar que també existíem altres escriptors a tenir en compte, abans que fer-li un homenatge a Josep Pla. El escriptor-pagés empordanès es va quedar sense el reconeixement oficial de Banyoles, amb evident disgust de CiU.

I en el que quedà del mes de desembre del 1979 fou que el diputat de UCD per Cuenca Javier Rupérez es alliberat, després de secrestament per part de la banda terrorista vasca ETA- I mentres els russos recolzem un cop d'Estat al Afganistan que porta al poder a Babrak Karmal, Estats Units, respon boicotejant la Olimpíada de Moscou de 1980, a no ser que els russos retiréssim les seves tropes de l'Afganistan.

CAPÍTOL 46: FESTA MAJOR AMB REFERÈNDUM SOBRE EL NOU ESTATUT DE AUTONOMIA DE CATALUNYA

La festa major de Sant Martirià de Banyoles, es va celebrar dins d'una campanya electoral per l'estatut de autonomia de Catalunya. La Generalitat provisional que presidia el Honorable Tarradellas feia una campanya institucional convidant a la participació electoral. Apareixem slogans com "Participa en el Gobierno de Catalunya, vota el estatuto", "Por el progreso economico y social de Catalunya, vota el estatuto",... Alguns ajuntaments de la comarca, junt amb partits polítics i sindicats, associacions de veïns i entitats vàrem fer una crida al poble demanant el vot afirmatiu al Estatut el dia 25 d'octubre. Degut a les circumstàncies polítiques i socials, es preveia una forta i perillosa abstenció. La majoria dels grups polítics demanàvem el sí a l'Estatut de Sau.

Aquesta vegada no hi hagué fira industrial i comercial com a les anteriors vegades de la Festa Major. La crisi econòmica apretaba, els diners es devaluàvem amb la inflació, i la inversió començava a estancarse. Per primera vegada la gent ja començava a parlar que aquest seria un hivern de 1979 negre.

En plenes dates de festa major, els socialistes vàrem fer un mirin en la AISS (antiga organització sindical) durant el migdia amb la presencia del famós senador de les preguntes al govern, Francesc Ferrer Gironès; la assistència fou normal, i el tema del míting fou demanar el recolzament al Sí a l'Estatut. En plena festa major, aquest mateix dia, el PSUC donava per la nit en el mateix lloc un míting per l'estatut amb una assistència escassa.

L'ERC també va donar el seu míting al Cercle de Catòlics amb la presencia del alcalde Salvador Juncà, que era militant de l'ERC. La assistència fou normal, en la que fórem molta gent coneguda de Banyoles, partidaris de l'ERC. Com a convidat al míting va parlar en Joan Hortalà (ex alcaldable de ERC per Barcelona en les passades eleccions municipals), on va fer una dura crítica al nou estatut de 1979. L'ERC volia un model de estatut com el de 1932 i estava en desacord amb varis punts del nou estatut de Sau. Els oradors nacionalistes de l'ERC vàrem recomanar votar el si a l'estatut, ja que no els hi quedava altre remei. Però si fos possible i l'ERC trobés l'oportunitat de fer-lo, reformaria el actual estatut, que segons els de ERC, limitava molt les "llibertats catalanes".

CiU també va fer el seu acte públic en pos del Si a l'estatut. Els oradors de CiU vàrem definir el estatut de Sau com una eina per a aixecar i governar Catalunya. L'assistència al míting de CiU fou nombrosa i vàrem parlar el tinet d'alcalde Banyolí Miquel Callís, i el diputat per Barcelona Macià Alavedra, amic d'infància de Callís. Es va demanar el vot afirmatiu, i més tard Macià Alavedra va aprofitar el míting per a posarse a parlar del tema del terrorisme, la policia, i la seguretat ciutadana, amb molt de èxit, ja que fou llargament aplaudit.

Els primers dies la propaganda dels partits fou escassa, però al últim moment fou com les altres vegades com la ja habitual empasquinada de carrer. La plaça major, on fèiem sardanes, estava presidida per un majestuós SI a l'estatut. Però ho millor de aquesta festa de Sant Martirià fou, segons paraules del propi alcalde Salvador Juncà, el concert de música que es donà al cinema Mercantil (Can Xampinya). La votació del referèndum, el dia 25 de octubre, fou normal, encara que el mal temps agreujava el panorama de que la abstenció fos massa elevada. Aquest dia, com els altres dies de les convocatòries a les urnes, va fer mal temps, i això feia que fos molta la gent que es quedava a casa sense anar a votar. Fins ara no era vocació de la majoria dels banyolins abstenirse, però ho que els resultats del referèndum varen donar, indicaven que fórem positius per l'estatut, encara que es va registrar un augment important de la abstenció. Va votar un 63'62% de l'electorat, i se va abstendre un 36'83%. Només vàrem dir SI el 57'18% del cens electoral, que suposava el 89'88% de la gent que va anar a votar.

CAPÍTOL 45.- EL ONZE DE SETEMBRE DEL PREVI AL NOU ESTATUT CATALÀ

Potser l'únic acte important del 11 de setembre que es va celebrar a Banyoles durant el 1979 fou la conferència-coloqui en el Cercle de Catòlics sobre la història del 11 de setembre que va donar el jove famós historiador gironí Ramon Alberch i Fuguras, junt amb altre conegut historiador gironí, en Jaume Sobrequés i Callicó, senador de la Nova Entesa. Ramón Alberch, en la seva qualitat de historiador va donar una millor comprensió davant del públic assistent sobre el significat del 11 de setembre i la seva huella històrica. Per la seva part, el senador Sobrequés parlà de ho mateix, però després es va a posar a parlar sobre l'estatut de Sau, del que ell era un dels membres redactors. Va resumir els punts més importants, un d'ells el de la llengua catalana com a llengua pròpia i el castellà i català com a llengua oficial a Catalunya. El acte fou convocat per la associació de veïns de Can Puig, amb un èxit d'en Ramon Albert, un historiador que era professor de la escola gironina de Sant Narcís, i que amb el temps acabaria essent el Arxiver Municipal de Girona.