CAPÍTOL 62: ANY 1981: LA CAIGUDA DEL DEU DE CEBREROS.

La dimissió de l'Adolfo Suárez va pillar per sorpresa, perque ningú no se ho esperava. El president amb un semblant seriós, i com si casi trenqués a plorar, comunicava al país desde la televisió, la seva dimissió irrevocable com a president del govern. Va estranyar molt perque en aquells moments que el país estava bastant malament sobretot a causa de l'atur i el terrorisme, el que menys pot fer un president elegit democraticament era dimitir. I amb tot això, dies després que passaria un cop d'estat amb l'assalt al parlament per part del tinent coronel de la guardia civil Antonio Tejero, el mateix president ja dimitit va manifestar que si ho hagués sapigut que es faria efectiu un cop d'estat, no hagués dimitit. Tot i aquest temps fins el dia d’avui, les raons de la seva dimissió continuen essent un misteri, encara que jo suposo que fou degut a que no suportava les pressions del càrrec amb el que tenia que buscar la impossible manera de contentar a tothom. Amb aquest sucés, ja es podría dir que varem arribar al punt i apart de la Transició Democràtica, quan el seu principal protagonista es va retirar de l’escena sense aplaudiments, però potser aquest acte va servir perque els posteriors presidents anesim vacunats d’aquest tipus de pressions que portavem a un ésser humà amb tots els seus defectes i debilitats a la comoditat de dimitir. De fet, Adolfo Suárez va ésser el únic president de tota la Historia d’Espanya que portà una voluntat de dimitir en el seu haver.