CAPÍTOL 21 : EL TURISME ES UN GRAN INVENT

Va tenir lloc en aquest any 1978 la creació del CIT ( Centre de Iniciatives Turístiques de Banyoles i Comarca); fou creada el 21 de juny del 1978 i les seves principals finalitats estàvem resumides en donar prestigi turístic a la nostra ciutat i comarca a través de diverses activitats: entre les activitats més distingides del recién creat CIT fórem la I Jornada Turística Banyolina, el IV Concurs Internacional de Petanca, el I Torneig Internacional de Skate Board, el I Certamen Internacional de Cant Coral. Però la seva més impressionant i popular activitat fou: el portar a Banyoles la "Volta en Carro als Països Catalans".

CAPÍTOL 20: LA PRIMERA I FRACASSADA NIT DE ROCK A BANYOLES

No n'estic molt segur d'això, però crec que aquest fou eventualment el estiu de 1978 que a Banyoles vàrem tenir la boja nit de rock, per primera vegada. Actuàvem cantants famosos, com ara Pau Riba, entre altres. Un grup de joves banyolins vàrem contractar a famosos del mon del rock català i vàrem fer que fos possible l'instal.lació de la 1a. Nit de Rock a Banyoles que fou instal·lat al camp de futbol vell (carrer Nord). Aquest grup de joves vàrem creure que tot el públic banyolí, especialment el jove, s'apilaria a veure la gran actuació de rock i en trauríem molt bons beneficis, per aquesta inversió. Desgraciadament tot va sortir el contrari, encara que la assistència no fou molt reduïda, vàrem avenir fortes perdudes. L'entrada es venia pel carrer, per bars, per botigues, etc.., a 300 pessetes si mal no m'hem recordo; i es va celebrar un dissabte per la nit. Tal vegada Banyoles hagués pogut ésser una de les insòlites capitals del rock com ho fou Sitges. Després d'aquell fracàs, es faria difícil pronosticar que a Banyoles és celebrés una altra atracció de masses de rock. I a pesar d'una propaganda massa ben distribuïda i fixada, el nombre d'espectadors no fórem els que se esperàvem; tal cosa fa veure que el banyolí mitjà no era un entusiasta del rock, i encara preferia els tranquils concerts que es donàvem per les festes de Sant Martiriá al Xampinya. Només per un estiu, per una nit, Banyoles fou la capital del rock; no vàrem faltar els adoradors i apassionats del rock, tingent jo amics de l'escola que vàrem assistir, també hi vàrem anar: gironins, de Llagostera, de Caça, de Palamós, de La Bisbal, de Lloret, de Sant Feliu, de Caldes, de les Planes, i de Bescanó. Ja es va veure la realitat: a Banyoles no hi havíem masses bojos del rock, a pesar dels seus conjunts musicals com ara la famosa Orquestra Sant Martirià. La joventut de Banyoles era més de discoteca, que no rocker de concerts, a on anava no només per ballar o per la música, que per a llavors hi havien el Club Blau, El Drac, El Skind Sad, "El Cisne", y "Dallas",...sempre plens de gom a gom.

CAPÍTOL 19 : UN ESTIU DE GUERRA DE GALÀXIES

Per el 18 de juny els banyolins vàrem veure una pel·lícula molt esperada per el jovent: "La guerra de las galàxies", una pel·lícula que va omplir el públic de gom a gom, i a ho llarg de aquell estiu se faríem pel·lícules de renombrada importància en aquells moments, tals com: "Historia de O", "Yo soy ninfomana", o "Emmanuelle",...de una certa carrega eròtica; així con la parodia de la democràcia "Vota a Gundisalvo".

Comença també la tradició de fer festes en els diferents barris per tot l'estiu, essent la de més tradició la del carrer Sant Martirià (Sant patró de Banyoles, que custodia la Vila, dia i nit), desde feia ja molts de anys. Tot el carrer estava molt animat, amb una festa animada a la plaça dels Estudis on els grans, petits i joves convivien en la festa, ballant animats per dos nous conjunts locals banyolins que fórem la sospresa de la festa a Banyoles. Amb un públic, i l'assistència d'alguns turistes que vàrem anar a la festa del conegut carrer, es ballàvem sardanes, la "culebra", i alguna de discoteca de "rock and roll". Efectivament un grup de joves vàrem voler animar la festa del carrer Sant Martirià a través del seu conjunt musical. En principi els més joves eren els que vàrem començar i era el conjunt "Xarxa", de la que formaria part un dels nanus veí del famós carrer: un tal Ros. Després va tocar el torn a altre conjunt jovenívol local, amb joves molt més vells i grans que els seus competents anteriors, el grup "Words", en la que el jove Arasa Cuevas feia de guitarra i cantant a la vegada; i també actuava un noi del famós bar "L'abeurador", fill de un conegut municipal de la ciutat.

CAPÍTOL 18 : ELS PAGESOS ASOMEN, ESTRENANT DEMOCRÀCIA

El dissabte 6 de maig, en període pre-constitucional, els senadors de la Entesa dels Catalans vàrem estar per la nostra ciutat. Joves Agricultors, sindicat agrari amb una ideologia molt a prop de la governamental UCD, començava una intensa campanya per a sensibilitzar al sector pagès. Per alguns dels carrers banyolins, en especial els més pagesos i ramaders, apareixem unes pintades indicant "Joves Agricultors". Per altra banda, la Unió de Pagesos, sindicat molt vinculat a CCOO i al PCE, inicia una vaga de la llet,....pero passem els dies, iel 21 de maig, diumenge, els nostres pagesos van a votar: les eleccions a Cambres Agràries es celebrem per tot l'Estat Espanyol.

CAPÍTOL 17 : EL PRIMER DE MAIG DE LA DEMOCRÀCIA

El primer de maig de 1978, fou el primer legalitzat en tota Espanya, i a Banyoles va cel.lebrarse al mig dia en una concentració de treballadors a la plaça d'Espanya, convocada per els sindicats amb implantació a Banyoles. Un amic meu, en Quim "Pata-chula", un manobre de la construcció, que llavors estava afiliat a CCOO, donava tanta importància a la festa del Primer de Maig, que fins i tot va arribar al extrem de dirme que si no es recollien les reivindicacions del seu sindicat, valdria la pena d'anar a fer la guerra (la guerra contra la patronal, volia dir), doncs considerava que estàvem sobreexplotats pel sistema i havia fet massa cas, de una manera passiva, a les coses que li havíem dit els líders de CCOO. Un temps després el nostre Patachula, decepcionat amb els sindicats, va deixar d'estar afiliat a CCOO, doncs havia arribat a la conclusió de ho inútil que era estar afiliat i aquesta central sindical que era d'ideologia comunista, i que no els hi agradava els comunistes tenint en compte ho que li explicàvem còm érem les coses a Rusia, amb aquesta falta de llibertats; i que no els hi agradava els comunistes, sino que més bé se espantava en sentir parlar de comunisme.

També hi vàrem participar els de UGT, i es calcula que la plaça d'Espanya se va omplir de uns 200 treballadors en aquest primer de maig de 1978.

CAPÍTOL 16 NOVAMENT LA MARXA DELS 4O QMS.

Pel dia 5 de març del 1978, Banyoles va tenir la XIV Marxa dels 40 Kms., amb aquesta vegada també amb el polèmic "Volem l'Estatut", una reivindicació de les que encara hi estàvem, i se aprofitava la tradicional prova esportiva anual per a fer campanya al seu favor. Males llengües dèiem que els "franquistes" no vàrem voler participar en aquesta marxa, que consideràvem ja massa polititzada, doncs la idea de "Volem l'Estatut", ja li semblava massa emprenyadora. En la edició de aquest any, amb més gent que l'any passat, oferia un espectacle entusiasta al veure tanta gent, i per la tarda els carrers de Banyoles semblàvem con una festa major. Els participants de la marxa, cansats, però molt contents de haver fet la destacada prova anual que mantenia viu l'esperit esportiu dels banyolins i altre pobles amics que vàrem venir a ferla amb tot entusiasme que mantenia viu el esperit de germanor entre els pobles que venien. De aquesta manera, el naixement de la primavera, a Banyoles, era una trobada de pobles que fan amics i ens donava un lloc de importància estratègica dintre de la nostra comarca. Aquella era la prova esportiva més popular, ideada ja feia molts de anys per el Centre Excursionista de Banyoles, una de les entitats més actives, en la que podíem participar banyolins i fent de fora de totes les condicions i edats.

CAPÍTOL 15 DEL SENYOR "LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ", A LA OLA DE EROTISME

En aquella primavera de 1978 una de les activitats més destacades dels estudiants banyolins fou la vaga que vàrem portar a terme els alumnes de FP i del Institut de Banyoles. La vaga reivindicava la llibertat d'expressió, i l'amnistia per a l'Albert Boadella, director del grup teatral "Els Joglars", molt polèmica per aquelles dades, i que es va dur a terme una manifestació estudiantil a la plaça d'Espanya. El cas era que Albert Boadella, se havia fugat del hospital a on estava detingut, en visperes del Consell de Guerra, en el que seria jutjat per suposades injuries al exercit. El tema de "Per la llibertat d'expressió", junt amb en Boadella, i el ministre gallec de cultura Pio Cabanillas Gallas, ...va fer córrer riades de tinta per la premsa.

Al 6 de maig, Banyoles va comptar amb la presencia dels dos senadors de la "Entesa dels Catalans" el cineasta Pere Portabella, i el historiador Jaume Sobrequés i Callicó. Tanmateix, el 21 de maig es vàrem celebrar eleccions a cambres agràries.

La ola de erotisme prosseguia imparable, a pesar de que Banyoles havia tingut una molt ben guanyada fama de puritana i moralista, seguint tots els ritus i preceptes que fixava l'Església. S'estrenàvem en els nostres principals cinemes: el Victoria i Mercantil (Xampinya) pel·lícules fins fa poc prohibides com ara "Madame Claude", "El último tango en Paris", "Cambio de sexo", "Yo soy ninfomana", "Abortar en Londres", "Emmanuelle", "Historia de O", etc.., amb públic variable, segons la pel.licula,...en uns temps que feia molt poc que acabava de sortir la televisió en color, i la gent tenia molta costum de anar al cinema els caps de setmana. Del lleuger destape de la part corporal de dalt, començava a sorgir el destape total, en el que desde la gran pantalla ja es podia veure tot un cul al natural, o un mont de Venus, i molta gent no havia ni vist en molt de temps. De mica en mica, els reprimits banyolins influïts per capellans i monges a tot drap, anàvem descobrint el què era el cos de una dona, deixant d'ésser un misteri. La descripció fosca, moralista, i aparentment opressora del festeig descrit per Jaume Farriol en la seva obra "El Clar País", que parla sobre Banyoles i els banyolins, en el apartat del títol de "simfonia de un primer amor" començava a ésser superada, en que la gent se adaptava més al dia amb unes dosis de major llibertat en quan fa al tema sexual. L'erotisme sembla una cosa molt apreciada, ho despreciable i repugnant diguéssim que seria la pornografia simple. I en aquest aspecte també calia posar-se al dia i al nivell de la resta de la Europa adelantada, que per exemple, per a veure segons quínes pel·lícules de sexe, calia anar a Perpinyà, primera ciutat de importància, darrera de frontera francesa. El "tabú" que vàrem patir durant tots els anys de moralisme purità de la època del franquisme, en la que tot era pecat, es cada dia més combatut a través de la nova cultura social inspirada en el cinema i les revistes que començàvem a tenir una gran tirada, sobre tot per el públic més jove, el més afectat per la ignorància respecte del sexe, una de les més grans preocupacions dels joves banyolins, i això feia que els complexes de arrel o d'origen sexual fossin cada vegada més anulats. Conseqüència de aquesta realitat, les noves revistes teníem entre les seves planes una secció de "Consultori sexologic", dirigit per especialistes, com per exemple, la nostra Susana Estrada, en la revista Play Lady, amb una foto seva en actitud excitant ensenyant el seu magnífic conillet entre les seves tornejades i sensuals cames. Però no cal oblidar que encara que algun sentiment purità perdura, encara també perduràvem els partidaris dels "tabús morals", apart dels nostres capellans (que des de a llavors ja no anàvem al cinema), així con un reduït grup de gent supermoralista. Una senyora "supermoralista" de la nostra ciutat, tant donada a les xafarderies de botiga, es queixava diguent que havia algunes famílies amb el fill "hippie", i que a aquest polítics de la nova ola els hi passava ho que amb les pomes verdes: que donem mal exemple i duren massa. I es que enllà en aquella botiga de poble banyolína mentres se estava esperant torn llarga estona, se hi havia que suportar la conversa de dues senyores grans, que jo qualificaria de "superpuritanes":
- Mira, els nostres joves havien arribat a ésser uns senyors de vida ordenada,...pero ara amb tanta llibertat i tant de sexe, les coses estan minvant el pudor, la decència, l'honradesa, la neteja, la castitat,...totes aquestes coses que abans eren virtuts, i ara semblem la pesta.
- ¡Ay!, la educació sexual hauria d'ésser més controlada, perque els joves no hauríem de caure en el tobogan del sexe i la guarreria sense fre, com si ara només pensessin en menjar i fornicar.
- I que ho digis:....els nostres quioscos i cinemes semblem carnisseries, on només es veuen culs i tetes penjats els escaparates, i casi sempre escenes de llit al cinema. ¡Totalment escandalós!.
- ¡Ja veus!,...això es un exemple fatal per a la mainada, i per els nostres vells...que ja no podem ni fer aquests excessos físics i sobretot amb contes i revistes com aquestes que vaig trobar a la habitació del meu nebot: "El loro verde", "Las aventuras de la Cenicienta", "El trompa", "Pacha pop", "Lib", "Penthouse", "Play Lady", "Interviu",...i moltes més que ja no recordo. Realment aquestes revistes son un fàstic, però el meu nebot te la seva casa plena, sense cap vergonya.
- Mira, jo put dir que fins i tot a la tele se ha acumulat tota aquesta merda. Els anuncis son cada vegada més.....insinuants....voluptuosos.....provocadors . Anunciem pantalons, licor, sabó, tampons,...amb un primer pla de remenada del cul indecorós.
-¡Ay!, ...jo el altre dia que vaig anar amb el meu home al cinema de Can Xampinya, va sortir una escena en la que la protagonista, la molt guarra se anava a confessar i mostrava els seus pecats al capellà una manera escandalosa, portant poca roba, mentre el capellà no parava de anar resant per a sopreposarse a aquells provocació. ¡Quina verra!, fins i tot, la camera agafava un primer pla de les metones de la actriu.
- ¡Quín fastic!,..¡quína immoralitat!, ¡quína verra!
- I a més, un altre dia també vàrem sortir imatges del pla de un cul monumental i llis con la cara de un nen. La protagonista en un moment es traïa la llengua en un primer pla, con si es rellepés els llavis. ¡Ohhh!, quína guarreria més grossa. I fins que va sortir la figa de la Emmanuelle en un primer pla, amb un recorregut de el melic i del pichó a pitxó sobre un primer pla.
- ¡Ay Genoveva!, ¡quína vergonya la d'en Suarez!.
- Y no me ho diguis, perque el altre dia vaig llegir a la revista Hola, que al president Suarez li agradava molt la fotografia de la Emmanuelle, però que la primera dona a qui li havia fet un petó, era una espanyola. ¡Pobre jovent nostre!, només aprenem guarreries i tot el dolent.
-¡Quin verro el amo del cinema!.
En aquest instant, el botiguer interrompre per a atendre el seu torn. La xafarderia pròpia de botiga de moment queda parada.Aquesta era un tipus de conversa molt comuna per aquells dies, però en realitat el empresari de cinema que les posava era per variar una mica, i perque les de destape eren les pel·lícules més preferides de la gran majoria del públic banyoli. Sembla que les pel·lícules més crues es vàrem reservar per a projectarles els dijous a la nit, en el "cine club", per motius de índole de moral educativa, i perque fossin gaudides per els més interessats, molts que diran anus no havíem pogut anar a Perpinyà. Apareixíem també llibres del tipus "El Informe Hite", de la sexologa Shere Hite, o "Húmedo sexo" de la nostra Susana Estrada.

CAPÍTOL 14 ANY 1978 EMBARÀS I PART DE LA CONSTITUCIÓ

Curiosament una revista a on sortíem les llistes dels contribuents a Hisenda, indicava que el empresari de la coneguda marca de pintures Titanlux, era la persona que havia tret més guanys en el any, i se suposa per la quantitat de sprays de pintura que se havia gastat per tots els carrers del país. Tot un indicador de com estava el país, i el que gastava en pintura.

El any 1978 donava un nou horitzon a la vida ciutadana banyolina. Ja començava a notarse a nivell de carrer el cansament polític de molta gent; la transició democràtica es feia més pesada i avorrida, i ja en començava a veure que no dels partits polítics era repartir molta paraula bonica a favor del partit convocador del acte, però de resultats, pocs. En el últim míting polític de Banyoles, el del PSUC, ja començava a acentuarse una assistència pública cada vegada més escassa. El gran interès i el gran entusiasme de la gent per el procés polític durant gran part del 1977 no tornaria més. Es patiria un canvi molt sensible en el que l'ambient de la transició democràtica seria ja una cosa avorrida. La gent, tipa de reivindicacions exagerades, tips de sentir sempre les mateixes paraules, les mateixes promeses, i no obtenir resultats satisfactoris; tips ja de tants d'actes polítics pesats i d'escàs contingut relatiu; tips de tot, els banyolins ja no fèiem molt de cas a les convocatòries polítiques, o cada vegada menys. I es que després de 40 anys sense poder dir res, també cansàvem, i la Democràcia també cansa.

Ho més interessant que vàrem viure a Banyoles fou l'observació de la transició de les Corts Constituents espanyoles, on els pares de la pàtria teníem l'objectiu comú de elaborar una constitució, la màxima de les lleis que emmarqués totes les demés. No obstant això, alguns ja començàvem a pensar en les municipals, ja que aquesta parcela de poder, encara estava en mans dels mateixos que fórem elegits per el franquisme. Fins que no se arribés a les municipals i a tenir l'Estatut, la lluita reivindicativa dels grups polítics no acabaria. L'ERC banyolina comença a publicar un òrgan de premsa de caràcter local i comarcal, que s'hen titulava "El Nunci", i que actuaria con a òrgan de propaganda analitzadora dels aspectes municipals polítics i socials de Banyoles i donaria una possible alternativa als problemes desde la perspectiva de l'Esquerra, desde fa poc constituïda a Banyoles. Algunes vegades "El Munci" tenia forma de follet i es reservava a la popular llibreria de Can Blanc. I sobretot als esquerrans els interessava donar-se a conèixer per a aglutinar un fort electoral banyolí de cara a una no molt llunyana confrontació electoral per aconseguir la alcaldia de L'ajuntament de Banyoles. Per altre banda, el grup pujolista de CDC començava a enganxar per els principals carrers banyolins un pasquí sota el slogan de "Per l'Estatut, eleccions municipals, ja".

CAPÍTOL 13 : FESTA MAJOR DE SANT MARTIRIA, I TARRADELLAS JA HI ES AQUÍ.

Durant les festes de Sant Martirià 1977, les forces vives de la ciutat, tornaríem a estar actives de nou, coincidint amb el històric retorn del President de la Generalitat Josep Tarradellas. Ja abans, el 20 de desembre del any passat 1976, el president del govern espanyol Adolfo Suárez va dir: "No podemos caer en la simplificación. No podemos acudir a un puro regionalismo tecnocratico que persigua una eficacia aséptica y tan alejado del sentir popular que no llegue siquiera a recoger y respetar las demandas de los ciudadanos, ni nos vamos a quedar en lo meramente cultural". D'aquesta manera el president Adolfo Suárez ja havia fet públics els seus propòsits de projectes de autonomia per a algunes regions d'Espanya. I el 24 d'octubre del 1977, festa banyolina de Sant Martirià, es quan se restableix la Generalitat, amb el retorn de Josep Tarradellas. El president Suárez havia fet possible una ànsia dels catalans que, sense distinció de ideologies, majoritament esperàvem aquest òrgan autonòmic representatiu. La Banyoles de la festa major, tornava a estar plena de pasquins amb el retrat del vell i ja històric president. Però aquesta vegada ja no era un home amb aspecte semi clandestí de ulleres negres i abrigat amb un senzill jersei de coll, sino que aquesta vegada ja donava una imatge autènticament poderosa: amb un traje de gran qualitat, i sense ulleres, amb un to plenament confiat, amb una mirada forta i amb la corbata ben planxada. Gairebé com si fos un autèntic cap d'Estat. Però d'aquests cartells hi havíem menys que en la ocasió anterior, i es vàrem posar, sobretot a la vora del passeig del Desmais, vora el llac, a on estàvem instal·lades les atraccions de les fires. Tampoc vàrem faltar els cartells convocadors a un lloc tan important en aquells dies de la festa major com era la plaça de les Rodes., on es va aconseguir per primera vegada en tota la historia de la ciutat de Banyoles la instal·lació de una moderna i impressionat Fira Comercial i Industrial de Banyoles y Comarca. Era la primera vegada que es feina una instal·lació d'aquest tipus i demostrava el alt percentatge de desenvolupament econòmic que havia alcançat la nostra ciutat durant els anys anteriors. Dintre d'aquella atractiva i fastuosa fira, molt animada amb bona calefacció i amb el millor dels ambients es trobava generalment de tot el que hi havia a la nostra comarca, ho millor del nostre comerç i de la nostra singular indústria. Realment allò fou una bona iniciativa, on els sectors econòmics banyolins vàrem demostrar el seu avançat nivell i el efecte de donar l'impressió de que reunim les qualitats suficients per a poder anivellar-nos de cara a la entrada al Mercat Comú Europeu. En un altre lloc de Banyoles, hi hagué un teatre verd, el teatre Rex, situat a la vora de les atraccions de l'estany, hi vàrem haver actuacions del còmic Saturio, així com les funcions de la Adriana Nervo, i la Gloria Paddy, vedettes especialistes en temes "sexys", amb provocacions de riure del tipus: " i vostè no me la vol ensenyar?". El teatre tenia funcions de tarda i nit, i no era apte per a menors.

El últim dia de les festes de Sant Martirià, el batlle Turró va presidir la ja popular llançada de focs de Sant Martiria, desde el camp de futbol nou, que suposava la fi de la festa major.

Abans de que acabés aquell intens i mogut any 1977, any de les grans actuacions polítiques a nivell de carrer, i de les primeres eleccions democràtiques, se constituïa a Banyoles un nou grup polític: el comitè comarcal de la ERC, el històric partit del que formava part el propi nou president de la Generalitat Josep Tarradellas.

CAPÍTOL 12 : EL HISTÒRIC ONZE DE SETEMBRE DE 1977

La històrica primera diada del 11 de setembre, data que més endavant seria escollida con la diada nacional de Catalunya, no va començar el mateix 11 de setembre, sino un dia abans, el 10 de setembre. El ambient polititzat conseqüència de les eleccions del passat 15 de juny, no estava encara de tot diluït perque encara hi havíem molts pasquins enganxats a les parets, encara que ja molt gastats i fins i tot alguns esparracats. En aquesta data la petita ciutat tornaria novament a estar carregada de pasquins, aquesta vegada més intensament que mai, por gairebé tots els carrers, en especial als llocs més estratègics de la ciutat. Per casi tot arreu es veía un pasquí que posava : "11 de setembre, diada nacional de Catalunya". Aquesta primera diada del any 1977, la primera autoritzada després del franquisme, es va celebrar el dissabte 10 de setembre, en el lloc habitual: la plaça d'Espanya, al igual que la passada festa de la rosa de Sant Jordi, a on els principals grups polítics i sindicals vàrem instal·lar per cada cantó la seva paradeta o stand. Però no hi érem presents A.P.,i la U.C.D, malgrat aquest últim havia tingut important nombre de vots a les pasades eleccions. L'acte va començar per el matí, a on la plaça s'anava omplim de gom a gom, però la festa en sí pendría més protagonisme per la tarda. Els socialistes teníem en la seva parada un grup de noies molt boniques, i molt lligeras de roba de que se lis notàvem els seus encants. Els del PSUC teníem a punt una sèrie de banderes per a la manifestació: tenien les banderes de Galícia, Euskadi, Andalusia,..., i naturalment, també, la senyera catalana. Aquell dia hi era present a Banyoles un polèmic polític: l'Antoni Montserrat, ja que sembla (i amb això no estic segur del tot) que la seva dona treballava en el institut de Banyoles. Antoni Montserrat, per aquelles dates diputar per Barcelona del PSUC, era un dels personatges més pintorescos d'aquells dies, amb aquesta imatge "progre" que donava amb la seva barba i el seu inseparable macut; les ulleres li donàvem una fisonomia, que li donava una certa semblança amb un altre destacat polític de aquelles dades: el mossèn Lluís Maria Xirinachs, que era senador per Barcelona. Apart d'aquest parell de personatges pintorescos, per la diada d'aquest setembre també va comptar amb la assistència de alguns parlamentaris que vàrem parlar de política. Especialment es va parlar de la història d'aquest onze de setembre, de que un tal Casanovas va defensar heroicament Barcelona contra les tropes del rei Felip V, el primer Borbó al tron d'Espanya, durant l'any 1714. Així, també membres locals vàrem fer el seu discurs, com el de una senyora del PSC-reagrupament, que formba part del quadre docent de l'intitut. De seguit, acabades les intervencions dels parlamentaris, es va procedir a iniciar la manifestació, sortim de la plaça d'Espanya a on se havia concentrat la gent, per a anar novament cap a l'ajuntament (el òrgan local, al que se considerava encara reducte del govern, i representat encara per els mateixos personatges que fórem elegits en temps de Franco). El trajecte fou desde la plaça pròpiament dita, en direcció al carrer Turers, girant per la travessia que té cantonada amb el popular Hotel Flora, agafant el carrer del Generalíssims Franco ( el futur passeig de la Indústria), fins arribar a la seu de l'ajuntament. Tots els carrers teníem nombrosos balcons engalats amb la senyera de Catalunya. La manifestació transcorria cridant per part del poble les ja clàssiques reivindicacions de "Llibertat, Amnistia Estatut de Autonomia", "Volem d'Estatut". També hi hagué nombrosa propaganda demanant el retorn de Josep Tarradellas i Joan, encara president de la Generalitat al exili, amb nombrosos cartells que posàvem: "Pel restabliment de la Generalitat i el retorn del President Josep Tarradellas". La concentració de gent front de l'ajuntament fou masiva, potser la més gran que es va conèixer de tota la història de Banyoles. Cada grup exposava la seva reivindicació en aquesta manifestació unitària, essent el PSUC el que més pancartes deixava veure. No exempt de cert nerviosisme, es va aconseguir penetrar a l'ajuntament, tot dirigir-se a la sala de actes, a on es va fer el corresponent discurs, que no va poder ésser escoltat per tothom, ja que la gent era tanta que no hi cabia a l'interior de l'ajuntament. Finalment la manifestació va acabar amb un retorn a la placa major (plaça d'Espanya) a on havia començat, entonant "Els segadors", himne nacional de Catalunya, la lletra de la qual va ésser repartida per gent addictes a determinada tendència política. La resta de la diada va tenir un aspecte festiu, fins que la gent ja tornava a casa.

A l'endemà tindria lloc la autentica festa de Catalunya, amb grans i nombroses manifestacions per les quatre capitals catalanes. La manifestació del onze de setembre a Barcelona fou la més nombrosa de tota la història del nostre país. A prop de més de un milió de persones, vàrem protagonitzar una gran manifestació per els carrers de Barcelona.. A Girona es vàrem manifestar a prop de 10.000 persones a la Plaça de Catalunya, de la qual una reduïda part era gent de Banyoles que no volia perdre la festa. Però si haguessis de posar xifres a la manifestació de Banyoles, jo diria que hi érem entre 800 i 1200 persones aproximadament, la més grossa manifestació mai vista a Banyoles.

Aquest mateix dia, en Saint Marti-le-Beau (França), el president de la Generalitat en el exili, cel.lebraba en la intimitat el 11 de setembre. Però l'estada a França de aquell home gran no duraria gaire temps, perque mentre tant el govern Suárez estudiaria la possibilitat de la restauració de la Generalitat provisional amb el possible retorn del seu president Josep Tarradellas.

Uns dies més tard, Adolfo Suárez, restaurava provisionalment la Generalitat de Catalunya, i només faltava preparar el retorn del president Tarradellas. M'en vaig anar a jugar als recreatius, i enllà m'hem vaig enterar de que el govern Suárez, junt amb la oposició, vàrem firmar uns "Pactes de la Moncloa". Era un espectacle poc comú veure tanta gent de tantes postures polítiques.

CAPÍTOL 11.... LA JOVENTUT BANYOLINA EN 1977

La joventut, no molt, també s'interessava per la política i la actitud entre el govern Suárez i l'oposició a Banyoles, predominava una oposició majoritària al govern Suárez. Per a llavors, la joventut anàvem a una popular sala de màquines de boles, i de billars que estava a la vora de la entrada de la plaça d'Espanya, en el carrer Àngel Guimerà (en front de una botiga de fruita), anomenat a "Can Riera". Aquell era un dels llocs on la joventut solia trobarse per parlar de política, i no put negar que jo era d'aquells que anava sovint per aquell local per a discutir de política amb els companys, apart dels jocs de màquines, billars i futbolins. Recordo que vàrem discutir la devaluació de la pesseta en un 20%, que fou anunciada per en López de Letona (llavors un peix greixut de la política), i també la explicació del ministre de Economia, el famós professor Enrique Fuentes Quintana, en la televisió sobre la viabilitat del programa econòmic del govern de Suárez, que es basava en un fre als salaris i en un fre a la pujada dels preus i dels impostos. A aquesta època, que va semblar nova per a Banyoles, comença a ressorgir un gran mercat del oci per a aprofitar el temps lliure de la gent, especialment de la joventut: començaria a sortir "L'astruc" (el racó de l'esplai), "L'abeurador", "El Galtes Pub", "El Clot", "Can Magrill", etc..., essent això que els llocs públics de la Banyoles d'aquells dies un lloc per a discutir de la política amb els amics i els habituals coneguts.

Cal assenyalar que per aquest estiu del 1977, el president Suárez passaria unes mini vacances per les terres de les nostres comarques. El totpoderós president Suárez es pendría un bany a la Costa Brava, concretament a l'Estartit. No obstant això, uns dies més tard hi hauria un fallit atentat terrorista contra el Rei i el President Suárez a Palma de Mallorca.

CAPÍTOL 10 : ELS SINDICATS BANYOLINS

Passades les eleccions, Banyoles començaria a sentir el impacte de la implantació de les dues centrals sindicals majoritàries al nostre país: la UGT, que estaria recolzada per el partit socialista i CCOO que estava recolzada per la gent del PSUC de Banyoles. Mentre tant l'Adolfo Suárez, guanyador nacional de les eleccions, confirmat per Sa Majestat el Rei, torna de nou a formar altre gabinet monocolor. Per a l'estiu del 1977 de la AISS es va presentar definitivament a Banyoles la C.O.N.C, amb l'intervenció del seu secretari general López Bulla (que va arribar tard) -i que seria el home del famós sindicalista de signe comunista Marcelino Camacho-. La assistència al acte de afirmació sindical fou nombrosa, i el sindicat va traslladar la seva seu local a un pis de la plaça dels peixos. La UGT i el PSC, en principi tindríem com a seu local un àtic del carrer de Vallespirants, de cara cap a la popular plaça de les Rodes. Amb el pas del temps, els dos sindicats començaríem a fer les seves activitats amb les primeres vages i els primers afiliats que constantement aniríem apuntant altes i baixes d'afiliats. Però un temps molt més tard, ambdues centrals sindicals banyolines canviaríem els seus locals. La CONC ó CCOO canviaria la seva seu local de la plaça dels peixos per la de un local-pis de un carrer que ja no recordo el nom; i la UGT passaria de Vallespirants a tenir una "Casa del Poble", un local llogat front a la plaça dels estudis, davant del famós museu Darder (a on pocs anys més tard, es qüestionaria la existència i exposició de un home pigmeu de raça negre) i escola de formació professional.

CAPÍTOL 9 : EL MES DE LA CAMPANYA ELECTORAL, I ENTRANT EN UN JUNY DECISIU.

El primer de maig del 1977, fou un diumenge m'hem sembla que aquest fou el dia que el PSUC va donar un dels seus mitins més importants a Banyoles; a aquest míting vàrem parlar gent de CC.OO., i el tema sindical es va centrar sobre la llibertat sindical.

A partir d'aquest mes de maig començaria oficialment la campanya electoral i la publicitat oficial per a les eleccions. Casi tots els carrers de Banyoles comencen a ésser invadits de propaganda electoral, en especial els més importants. A Madrid el capdavanter de la federació de partits de Aliança Popular, Manuel Fraga Iribarne, desafia al president del govern Adolfo Suárez a un debat per la televisió.El divendres dia 20 de maig, a la Llotja del Tint, a les deu de la nit, la JCC donava el seu primer míting important. A finals de maig, cal destacar un no molt nombrós míting de la Lliga a Banyoles, en presencia del economista Josep Maria Figueres, i d'en Maurici Duran, home molt vinculat a Banyoles, i ex procurador en Corts, que va votar "Si" a la Reforma Política. A finals del maig, Banyoles va comptar, també, amb els mítings de l'Esquerra de Catalunya, i del míting de la coalició del president del govern Unió de Centre Democràtic, que encapçalava l'ex delegat d'esports Joan Gich Bech de Careda.El dissabte 4 de juny, els socialistes de Catalunya lliuràvem un dels mítings més batalladors que va tenir Banyoles. El local dels catòlics estava completament desbordat de gent, i el socialista Ernest Lluch i Martin (que estava vinculat a Banyoles, per ésser marit de la banyolina Dolors Bramon), va explicar el programa electoral dels socialistes de Catalunya. I per si no fos prou, novetat en aquella època, els socialistes vàrem instal·lar entre les voltes de Can catòlics, dos aparells de televisió connectada amb la imatge gravada del candidat Ernest Lluch, que era el cap de llista per Girona, i era tal la exhibicions de mitjans electorals, que es vàrem dir que els diners de la campanya socialista proveíem del suec Olof Palme, i del socialistes alemanys de Willy Brand. També al cinema Mercantil, testimoni de discursos de gent ilustre com el ministre franquista de comerç, va donar els corresponents mítings: dia tal, mitin del pacte, dia cual, miting de AP, amb Ferrán Duran com a primer candidat, etc..El últim dissabte abans de les eleccions del 15 de juny del 1977, va tenir lloc a la plaça Sant Pere de les Cases Barates la Assemblea de la Comarca de Banyoles on els grups banyolins repartíem propaganda, sobretot de com se ha de votar, exposant en uns pamflets de propaganda de repartir a mà, que no es tenia que votar a A.P., a UCD, i als Independents, per a considerarlos grups "neofranquistes" que seriem com una continuïtat del franquisme, i per tant els consideràvem que érem enemics de la democràcia, i per tant, de Catalunya. La Assemblea demanava votar a les candidatures presentades per els "grups polítics democràtics", que a la circumscripció de Girona eren tots menys la A.P de Fraga (Duran), la U.C.D. de Suárez (Gich Bech de Careda), i els Independents que encapçalava l'advocat gironí Joan Botanch Dausa (sota el lema "quins millor que gironins, per a defensar Girona?"), que fou ex procurador en Corts que va votar "sí" a la reforma política.Les eleccions del 15 de juny de 1977 donaríem com a força més votada els socialistes de Catalunya, però el pes específic del electorat del centre y la dreta, era més fort. En definitiva, bé podria dir-se que Banyoles i comarca, era un lloc clarament de "dretes"; doncs a la ciutat, la esquerra havia tret 2530 vots (el 39%), mentre que el centre-dreta havia tret 3949 vots (el 61%). Mentre que a nivell de comarca, la esquerra havia tret 3723 vots (36%), i el centre-dreta 6618 vots (el 65%).

CAPÍTOL 8: LA FESTA DE LA ROSA DE SANT JORDI

Per a Sant Jordi de 1977, que era un dissabte, els grups polítics de Banyoles posaríem unes parades i la festa de la rosa a la Plaça Major (antiga plaça d'Espanya), que estaria presidida per el slogan "Volem l'Estatut". Centrals sindicals, grups polítics, etc.., convocaríem a Banyoles una manifestació de forta participació en la que se aniria a l'ajuntament que presidia el Sr. Guillerm Turró, a exigir l'Estatut. La gent que se manifestava cridava constantement les entonacions de "Volem l'Estatut", i "Llibertat, amnistia i Estatut de Autonomia". L'alcalde i la resta dels consellers franquistes vàrem oposar resistència, però davant de la pressió popular, les autoritats municipals banyolines es vàrem veure obligades a confeccionar un document que expressava que el poble de Banyoles vol l'Estatut. Un dels manifestants de la diada de la rosa tirava fotos de la manifestació amb una camera de fotografiar, i es va, i es va acostar massa al quartel de la Guardia Civil que estava just davant de l'ajuntament. La guardia civil va agafar la camera d'aquell noi que retratava al poble manifestarse, i davant d'aquell incident, la gent de la manifestació va posarse a entonar una de les entonacions freqüents d'aquells moments, aquelles paraules que amb bon ritme emplenàvem l'aire de la manifestació i dèiem a la Guardia Civil: "vosaltres, feixistes, sou els terroristes". La Guardia Civil, amb forta sang freda, però una mica nerviosa, va tornar la maquina de fotografiar al manifestant, però sense carret, i d'aquesta manera, el pobre manifestant de la maquina de fotografiar es va quedar sense el material fotogràfic que hagués suposat un bon material de aquella jornada de les que fan historia. Una estona més tard, la gent de la manifestació ja donava mitja volta per a tornar a la plaça cantant col·lectivament el que se considerava el himne nacional de Catalunya: "Els segadors", amb l'ajut de quins la sabien cantar bé, naturalment, perque no tothom ho sabia. Però a aquell retorn de la manifestació cap a la plaça va succeir un espectacle animador: un noi militant del PSC-reagrupament de Banyoles amb una moto grossa, insòlita i original en les seves formes, com sortit de un club angles de motards, va voltar lentament per aquella manifestació, portant una senyera com a expressió de la dignitat catalana. Aquell noi fou molt aplaudit i animat a seguir voltant amb la seva moto, portant la senyera i animant aquella manifestació. Després de aquell dissabte del llibre i la rosa els pasquins de Josep Tarradellas que érem exhibits a la Plaça d'Espanya per els grups polítics locals, seríem clavats per a molts carrers i sobretot per la carretera-travesia de la c-150, que exposava una imatge negre, mica pessimista amb una somriure arcaica, com una expressió de esperança del retorn del president de la Generalitat al exili Josep Tarradellas i Joan, cobert amb unes ulleres que li fèiem casi totalment de incògnit i que només se el coneixia per la greixuda peca que portava per la part de dalt de la seva cara. Aquell pasquí deia una frase senzilla: "Tarradellas, el nostre president".

CAPÍTOL 7: LA MARXA DELS 40 QMS.

La marxa dels 40 quilometres, que es va celebrar el 13 de març, era la primera que feia i mostrava un clar espectacle reivindicatiu; per un lloc, molts de marxants portàvem enganxar un adhesiu que deia "Volem l'Estatut". També en la trajectòria de la marxa dels 40 qms. estava pintat al terra i fins i tot per arbres, unes lletres comunes que ordenades dèiem "Volem l'Estatut", sense oblidar posar a la vora d'aquelles lletres les quatre barres de la bandera de Catalunya. Les pintades procuràvem ésser ho més equivalent a aquella petita enganxina que deia "Volem l'Estatut". La gent va dir que fins i tot es va polititzar la tradicional Marxa dels 40 kms.

A principis de abril, Convergència Democràtica de Catalunya, partit català liderat per Jordi Pujol, donava un mitin nacionalista, i també la Esquerra Democràtica de Catalunya (el grup del professor Ramón Trias Fargas, el gendre del famós doctor Josep Trueta), que més endavant arribaria a integrarse dintre de la CDC de Jordi Pujol. De cara a les eleccions de 15 de juny, el partit nacionalista de CDC, junt amb la EDC, pensàvem anar juntament amb els socialistes moderats del PSC-reagrupament i finalment vàrem arribar a un acord per a formar una coalició electoral de centre-esquerra anomenada "Pacte Democràtic per Catalunya", cull principal slogan seria: "Catalunya Ha de guanyar". A mitjans de l'abril, el PSC-congrés donaria el seu primer míting a Banyoles.

CAPÍTOL 6: ANY 1977 RESSORGEIXEN ELS GRUPS POLÍTICS

Per a llavors Banyoles ja començava a veure ressorgir els seus propis polítics que formaríem part en la acció de fer democràcia, con diria el catalanista Jordi Pujol Soley. Els primers partits que es vàrem organitzar a Banyoles fórem els esquerrans, en especial el PSUC (comunistes), i el PSC-PSOE (llavors socialistes marxistes); més tard ressorgirem CDC (centre-nacionalista), i AP (dreta), sense deixar de banda el PSC-reagrupament (socialistes moderats) , i la ERC (esquerra nacionalista-moderada, que més tard esdevindria independentista, i que ressorgiria a Banyoles després de les eleccions del 15 de juny de 1977). Tal com estàvem les coses, amb algun partit sense legalitzar com ho estava el PSUC, feia creure que allò seriem unes eleccions maquillades de franquisme. Per a Banyoles, el grup polític més dinàmic de aquells moments era el PSUC, començant a pressionar i a fer notar públicament amb molta sensionalidad, entre panflets i pintades,

Arribà el 29 de gener i el president Suárez fa un discurs per la televisió, i dies més tard, en el mes de abril, el govern legalitza el partit comunista de Espanya (PCE), juntament amb el PSUC, en un dijous sant, amb fortes tensions i enfado del estament militar molt vinculat a Franco, a qui en principi els hi havia mostrat que no legalitzaria els comunistes, i que portaria a la dimissió del ministre del exercit, el admirant Pita de Veiga. D'aquells dies, recordo que la rama juvenil del PSUC, la JCC (joventut comunista de Catalunya), començava a fer una sèrie de activitats per a donar-se a conèixer entre la joventut banyolina com a partit democràtic. El capdevanter de la JCC banyolina era un inquiet adolescent de nom Joan Grabuleda, fill de una família de comunistes banyolins de la passada guerra. Ell representava els joves comunistes banyolins. Joan Grabuleda, junt amb alguns amics d'estudi i altres joves que se havíem afiliat a la JCC per voluntat pròpia, començàvem a treballar per una fixació sòlida de la JCC a Banyoles. La JCC banyolina portaria a terme uns mítings de representació com fou a la Llotja del Tint, i algunes festes de "Jovent" (la revista de la JCC), enganxant cartells de la JCC que en el fons del pamflet deia: "tot aquell que es jove ho fem nostre", i que convidàvem al públic jove banyolí a alistarse a les files de la JCC. Un parell de amics de la JCC, que llavors militàvem a la JCC, se axeicavem aviat, quan el sol començava a sortir, i amb un vespino, i amb un cubo amb cola anàvem a voltar per Banyoles per a posar per les parets cartells de la Joventut Comunista de Catalunya. Crec que aquesta fou la primera manifestació de ressorgiment del moviment polític Banyolí a Banyoles, tinguent en compte el dormit que estava el local del front de joventuts (la antiga falange) del carrer del abeurador, tips de tocs de atenció tipus corneta, i semblants. Ara cada jove escollia lliurement la seva formació política. Seria molt de destacar que per aquells dies, una sèrie de grups polítics resumiríem una de les seves reivindicacions sota el slogan de "Llibertat, Amnistia, i Estatut de Autonomia", que algun bromista del carrer va pensar que sense estatut ja hi havia prou i va afegir: "Llibertat, amnistia, i cada nit amb una tia". Aquest slogan se extendría com la pesta i mols de joves l'escolliríem per "fardar" com es diu entre ells. Amb el any nou, el destí va fer que Banyoles tingués el seu propi protagonisme davant la democràcia que se avecinava. La epidèmia política comença a escamparse com un regol de pólvora. Desde la dreta més reaccionaria fins a la extrema esquerra, passant per el centre, el últim crit amb classificacions polítiques. Adolfo Suárez surt per la televisió, i es dirigeix al país anunciant eleccions generals, en un discurs en el que va anunciar que els grups polítics legalitzats ja estàvem autoritzats per a poder donar mítings, conferencies i reunions, de cara a les eleccions que se acostavem.
Per Banyoles es comença, sobre tot al local dels catòlics, a ésser el lloc de trobada per a anar a anar a mítings. Per a principis de març, la llavors UDC (Unió Democràtica de Catalunya) de Anton Canyelles Balcells, el popular joier barceloní, ilustre democrata-cristia espanyol, va donar un míting al escenari del Can Catòlics, que crec que fou el primer míting que es donava a Banyoles en aquell any de 1977.

A finals de març de 1977 es feia públic a Banyoles la presentació del PSC-congrés, que seria el grup polític socialista que agruparia als banyolins marxistes. En Pere Riera, un estudiant de arquitectura, seria el banyolí del PSC que fundaria les joventuts socialistes a Banyoles, i junt amb en Joan Grabuleda de la JCC tractaria de formar una Taula Coordinadora de Joves de Banyoles. També a finals del març de 1977, va tenir lloc una presentació pública d'un grup més cultural que polític; es tractava del Congrés de Cultura Catalana. Moltes plaques dels carrers i molts dels rótuls que estàvem escrits en castellà vàrem ésser invadits per un adhesiu rodo de fons groc i la leyenda en lletres vermelles, que es varia molt popular i estava fet de material plàstic perque es conservés molt de temps; el seu text posava: "En català, si us plau". També es va concorre a un altre adhesiu, però de menys tirada que l'anterior, que estava clavat sobretot a les plaques posàvem el nom del carrers i plaçes, i que deia: "català, idioma oficial", amb les quatre barres catalanes a fons.

CAPÍTOL 5: REFERÈNDUM NACIONAL PER A LA REFORMA POLÍTICA

El projecte de Reforma Política es aprovat per les corts espanyoles amb el vot afirmatiu del nostre polític local de la veïna població rural de Camós, que llavors era procurador de les Corts, en Maurici Duran, i porta a la fixació del 15 de desembre com a data de celebració d'un referèndum nacional que en cas d'ésser aprovat per el poble espanyol, donaria pas a la consegüent convocatòria de unes eleccions generals per a elegir diputats i senadors per a unes noves corts constituents, que deuríem de fer la tasta de elaborar una nova constitució per el país.

Per el país, per les ciutats, per els pobles, ja començàvem a organitzarse els grups polítics no legalitzats, Comencem, també, a ressorgir a Banyoles aquest moviment polític social. Estem en els dies que se acostava el dia 15 de desembre i començava la propaganda política dels pro del "sí" i els del contra el "si"; també va influir-hi molt considerablement la campanya oficial (la governamental) que va ampliar el nombre de valles publicitàries per tot el país, procurant que a cap racó del país hi faltés la propaganda pro referèndum del 15 de desembre. A Banyoles que més actiu va estar contra el referèndum va ésser el PSUC (comunistes catalans) que va llançar una abrumadora campanya de pintades contra el referèndum recomanant la abstenció. Cada dia hi havíem més pintades pels carrers recomanant la abstenció amb la consegüent firma del grup polític autor de la pintada. Els comunistes, i en el nostre cas els comunistes banyolins aglutinats en el PSUC, enteníem, junts amb altres partits de la oposició, que sense llibertat no es podria votar. El defecte era que en el país les lleis vigents continuàvem essent les lleis franquistes. De res vàrem servir les pintades: la campanya de bona part de la oposició contra el referèndum semblava una rata indefensa front al fornit lleó de la propaganda gubernamental. El govern es mostrava neutral en el referèndum; es a dir, no deia vota si, o vota no, sinó que només convidava a anar al votar al referèndum. Amb els slogans: "Habla pueblo, para que calle la demagogia", "Tu voz es tu voto", etc..., amb una ressonància que inclinava el elector a que votarà inconscientment un "si" a la tesis governamental en el 15 de desembre. La participació electoral banyolina en el referèndum del 15 de desembre fou nombrosa, amb una amplia majoria de "Si", i els electors banyolins que vàrem votar "no" fórem mica més de un centenar. La abstenció no va tenir massa importància. Banyoles, al igual que la resta del país, es va anar a dormir de franquista el dia 15 de desembre, i es va despertar de pre-democracia, el 16 de desembre de 1976. Ja a partir de aquell dia Banyoles, com a ciutat espanyola amb una història pròpia, començarà a prendre altres rumbs, inaugurant una època nova per a la ciutat. Ja es sabria que indubtablement, en la pròxima primavera si tindríem eleccions generals per a les Corts Constituents. 1976 seria el últim any que els banyolins veuríem la nostra ciutat neta, perque un cop entrat al 1977, la ciutat se embrutaria de pintades, planflets polítics de propaganda, cartells polítics, i fins i tot sindicats, deixaríem la seva marca per tots els carrers, com a testimonis de la seva presencia.

CAPÍTOL 4 : LA MARXA DE LA LLIBERTAT I EL DESTAPE

Llum del Palau de la Moncloa, a Banyoles, per aquells dies de 1976, es va sentir molt sensiblement la "Marxa de la Llibertat", una activitat extenuda per als llocs més estratègics de Catalunya que basava el seu concepte en la conquesta de les llibertats, de pas cap a la Democràcia. No sé ben clar com va ésser la participació banyolina a la denominada "Marxa de la Llibertat", però es indubtable que es va participar; això sí, ningú pot negar que Banyoles va participar per mitjà de un reduït nombre de persones. La gent de Banyoles, com la dels altres llocs començàvem a pendre en serio això de un camí cap a la democràcia, que sense dubte tindria les seves circumstancies que aportaríem unes conseqüències definides. Me sembla que amb exactitud que durant la segona meitat del any 1976, va ésser quan vàrem començar a ressuscitar els partits polítics de la oposició que encara no estàvem legalitzats, i que de alguna manera comencem a fer sentir la seva veu, encara que de manera molt arriscada. Pel 1976 va començar a constituirse a Banyoles la "Assemblea de la comarca de Banyoles", que seria la espina dorsal de Banyoles a la "Assemblea de Catalunya". Recordo que es vàrem portar a terme algunes activitats a noms de l'Assemblea de la Comarca de Banyoles". Es va destacar prioritariament que en aquell popular lloc públic banyolí, el Cercle de Catòlics, que es convertiria en el lloc a on els polítics banyolins començaríem a debatir i exposar els seus criteris. En aquest any del post-franquisme vàrem començar a practicar la oratòria davant del públic banyolí una sèrie de desconeguts que parlàvem en nom de tal i cual grup polític, que una temporada mes tard seriem uns dels pares de la transició democràtica banyolina, juntament amb altes desconeguts no influents de Banyoles.

Per el Cercle de Catòlics vàrem passar entre altres en Miquel Roca i Junyet, un jove desconegut, que arribaria a ésser un dels pares de la futura Constitució, i portaveu de la Minoria Catalana, el grup del futur president de la Generalitat Jordi Pujol.; també va passar per enllà en Josep Pallach, dels socialistes moderats de llavors (que era el PSC-reagrupament, el altre partit socialista català que no era el simple PSC de Joan Raventós), i que va morir sense poder veure la completa iniciació de la transició democràtica.

Mentre el govern de Adolfo Suárez estava preparant un projecte de llei per a la Reforma Política, al carrer se estava començant a entendre què era la democràcia. A les llibreries començàvem a sortir llibres que la seva autorització per a la venda semblava cosa entranya (acostumats que estàvem a la censura, també una sèrie de revistes mij-pornografiques per el moment, amb una temàtica fortament crítica amb el govern com podríem ésser Interviu, Primera Plana, Play -Lady, etc... Les pel·lícules també començàvem a impressionar, tant important per a la cultura del país; per primera vegada les actrius del nostre país començàvem a mostrar les metonetes, cosa que per aquell moment encara feia un xic de vergonya, que amb el pas del temps començaríem a acostumar-nos, ja que una bona part dels banyolins érem molt fidels als preceptes de l'Església i ho consideràvem com un pecat moralista-purità. De aquelles pel·lícules, ja començava a ésser la polèmica del carrer i se discutia les xafarderies entre veïnes, per una banda "què verra la fulana", "quina marranada feia la fulana de la pel·lícula", etc..., i per altra: "per fi, ja arriben les pel·lícules que hems agradem i no tindrem que anar a Perpinyà, o a un cine club privat, etc.. Realment era de sospresa la impressió de la gent de Banyoles quan vàrem començar a veure un nou model de pel·lícules de temàtica centrada amb el sexe i de un estil que encara no estàvem habituats. No sé quines vàrem ésser les primeres pel·lícules, però en recordo de "Furtivos", i "Las delicias de los verdes años", que penso que han de recordar els banyolins que la vàrem veure; en aquesta segona pel·lícula còmica i de comèdia, vàrem descobrir per primera vegada les tetes de les nostres actrius, una que la coneixíem de veurela per TVE en Palmarés (La Bárbara Rey), i la altre, la Maria José Cantudo de Andújar (Jaén), que seriem unes de les primeres actrius nacionals que els banyolins veuríem destaparse al cinema. Pel.licules com "Polvo eres" amb la Nadiuska y José Luis López Vazquez", "El libro del Buen Amor", "Madrid, Costa Fleming", "La petición", "Manuela",........o "La lozana Andaluza" amb la Maria Rosaria Omaggio, exhibim una provocativa mena de dutxa que donaria molt de que parlar en aquelles dades, erem les més destacades per aquella étapa del nou model de cinema a Banyoles. Coses com aquestes de la literatura prohibida i de la ola de erotisme començava a patir el país, vàrem quedar dintre de la nostra manera de observar el canvi social per el país, en el sentit de que el destape simbolitzava la nova era de la llibertat. I qui no era partidari del "destape", després de passar per una època que veure les parts naturals de la dona era quelcom prohibit?.

CAPÍTOL 3: DE ARIAS NAVARRO A SUÁREZ

Governant el país del Sr. Arias Navarro, deia aquest últim que s'estava fent un pas cap a la Democràcia, al meu judici una democràcia mal entesa, ja que sembla que la gent no va poder descobrir què era una democràcia fins que no es va poder veure que el cinema es podíem exhibir pel·lícules "verdes" i lliures de tota censura, i fins que no van descobrir que a la premsa hi hagués una autentica "llibertat d'expressió", sense exclusions. Ningú es avia imaginat que per aquell estiu del 1976, hi hauria una sospresa per el país: el canvi del govern Arias Navarro per el nou govern de Adolfo Suárez, en el dia 1 de juliol en el que el Rei va admetre la dimissió de Carlos Arias Navarro com a president del Govern, i nombrar a Adolfo Suárez per a sustituir-le. Mes tard el Rei ennobleceria a Arias Navarro amb el títol de Marqués de Arias Navarro. Es de suposar que Arias Navarro estava massa lligat al franquisme tradicional i això feia pensar que li seria difícil renovar els principis més reaccionaris de la Dictadura. Però amb en Suárez, home de la nova generació de polítics espanyols, es va suposar una capacitat per a la transformació de la estructura política del país cap a la democràcia, en la que la sobirania residiria en el poble, fent operativa la seva voluntat sobirana. Sembla que en Suárez sabia ho que tenia que fer, i també sabia ho que volia. Aquell canvi de govern va ésser tota una sorpresa, tingent en compte que encara no estàvem acostumats a les llibertats, que un jove atractiu, un jove president , en només fet d'ésser jove, podria portar el país a uns terminis més moderns i a una manera més lliberal de obrar en política, a on no se hauríem de suportar tantes prohibicions, i a tantes hipocresies morals a les que ja estàvem acostumats. Vaig pensar que amb el nou President Suárez, estrenàvem un president més al gust de la època, ja tips de que hems governéssim uns polítics vells; ara ho començàvem a ver els joves, més pròxims a la mentalitat de la generació actual que somniava en les llibertats, i això feia pensar que de polítics "franquistes tradicionalistes", passàvem a governarnos "franquistes reformadors".

CAPÍTOL 2 : ANY 1976 VISITA DE SA MAJESTATS ELS REIS A BANYOLES, I EL EPISODI DEL FAMÓS EMPRESARI XOCOLATER

Ja estava passant el 1975 per a anar aviat a enfilarse suaument el 1976, any que el banyolins recordaran per la vinguda dels nostres reis que com a espanyols estrenàvem. Els nostres reis teníem previst el seu primer viatge per Catalunya, com la primera regió d'Espanya a visitar per contactar més directament amb el poble. Era durant la primavera de 1976, i els reis, camí a Besalú, passàvem per Banyoles. Per Banyoles, Sa Majestats foren rebuts i saludats per les autoritats banyolines, en companyia de un nombrós i entusiasta públic banyolí. Tanmateix fórem a esperarlos varis joves i nens que volíem veure més a prop als seus reis. Una pegativa adhesiva rodona que posava: "Joan Carles I, Rei d'Espanya" la portava clavada bona part del públic, en aquest ambient festiu que se respirava de la visita real. Molt bona part de la travessia Alfons XII - carrer Álvarez de Castro, estava engalada de senyeres i de la bandera espanyola. El cotxe de Sa Majestat, que travessava els carrers, no tenia número en la seva placa de matrícula; només hi havia gravada una corona sota un fons blau fosc. Tot i abans, ja estava preparada la trajectòria de l'itinerari real per les nostres terres, hems recordem de la escolta, la vigilància real per terra i fins i tot per el aire amb molts de policies vestits de paisà i amb un espectacle de helicòpters i avionetes volant sobre el cel de la nostra ciutat, una cosa que no passava tots els díes. Realment una visita històrica a la ciutat de Banyoles. Per dues vegades vàrem passar els reis, per la nostra ciutat, i era per la tarda, però els compromisos dels reis estàvem molt sobrecarregats i no podíem quedarse per més temps a Banyoles, com el poble hagués desitjat i esperat de aquesta visita tant especial. I contàvem per aquells dies que durant la polèmica visita a Banyoles dels Reis, un conegut industrial banyolí de la xocolata es va detenir al mig de la carretera abans que els reis arribéssim a Banyoles. Aquell cuitada de Banyoles portava una caixa amb bombons originals de xocolata de la seva fabricació, ja que en la carretera a pocs passos del cotxe en el que viatjava Sa Majestat, uns agents de la seguret reial el vàrem detenir, però el industrial va disculparse digent que només portava una caixa de bombons de xocolata per a Sa Majestats els Reis. Els guàrdies de seguretat, teníem que portesi una bomba, i vàrem registrar i examinar la caixa descobrint i aclarint, per fi, que el nostre industrial no era un terrorista, i només portava bombons de xocolata exclusius de la seva fabricació. Va exhibir la seva caixa de bombons davant el Rei, que el va provar i va exclamar que érem molt bons i molt rics els bombons que li oferí el industrial banyolí de la xocolata. Lamentablement el programa de visites del rei era molt sobrecarregar, i per tant no es disposà de temps suficient per a canviar impressions entre el industrial banyolí, i el il·lustre visitant. Tot agraït el rei al mestre xocolater, aquest últim li va prometre que li enviaria més caixes de bombons a la seva residència real de la capital de d'Espanya.
D'aquells dies hem quedem ven plantats a la memòria, especialment dels banyolins que vàrem donar la ma al Rei, i també alguna mainada reduïda, no sense dificultat, vàrem aconseguir donar la ma al Rei. Algunes senyores que vàrem veure de a prop al Rei, comentàvem que el pel de Sa Majestat era més ritzat de ho que veiem per les revistes, i més ros de ho que imaginàvem. En memòria d'aquells banyolins importants i les autoritats banyolines queda aquell dia que ja es història per a Banyoles, apart de que alguns banyolins vàrem posar junt amb el Rei amb un cordial apretó de mà, i en diferents angles, que avui tenen posada en un bon marc la fotografia de aquell històric dia que els hi queda en el record. Era durant el febrer del 1976.

PRIMERA PART: LA ERA SUÁREZ CAPÍTOL 1: FINALS DE L'ANY 1975 "EN PACO SE ESTA MORINT"

Banyoles es una petita i acollidora ciutat al norest d'Espanya, a on es troba el llac més gros de tota Catalunya, i famosa per el seu club de rem i d'esquí nàutic.
Recordo que durant l'últim any de vida del General Francisco Franco Bahamonde, anava a ver els 13 anys ( octubre 1975), i ja començava a fer l'últim curs que en quedava de la EGB al col·legi nacional de Banyoles Mossèn Baldiri Reichat (conegut popularment com "La Vila"), on recordo el trist quadre docent que estava composat d'uns mestres força mediocres, d'una qualitat molt petita i alguns d'ells molt poc responsables en la seva manera de portar la tasca de l'ensenyament. Recordo clarament que un dels últims d'aquests professors incompetents que vaig tenir fou el que seria el últim tutor que vaig tenir quan cursava la bàsica, un cert barbut que s'en deia Rodríguez de cognom, que era nou i va ésser el primer (potser un dels primers que s'el veia anar amb una moto d'aquelles tan grosses del nou mercat que resurguiriem (al fí i al cap, sentia la curiositat per aquelles motos que dins un temps més tard es posaríem de moda entre alguns capritxosos amb diners, i es que el senyor professor veia cada dia amb la moto grossa desde Cornellà de Terri, i en la seva immensa majoria de les vegades no era massa puntual.Vàrem arribar a llavors, els dies de novembre en els quals tot el país ja estava preocupat per la malaltia del Cap de l'Estat Francisco Franco, especialment la classe política d'aquells moments. Mes Déu va voler emportar-se el dictador, que el 20 de novembre de 1975, després de uns llargs mesos de malaltia, va morir. Jo hem vaig enterar a l'escola a través de un company de classe que hem va dir: "Cisco ha mort", que recordo que me ho va dir en castellà i en una forma tan irònica, que finalment vaig entendre que aquest "Cisco" no era altre que el General Franco, el home del retrat que penjava i presidia la classe. Aquella matinada que començava a difundirse la mort de Sa Excelència,, jo començava la rutina diària de les classes habituals, que aquella vegada es va fer a mitges, ja que la direcció de l'escola va informar que es teníem que suspendre les classes amb motiu de la mort del dictador. Allò ja representava per els que estudiàvem una temporada més de vacances, quan es tractava de una setmana de dol nacional pel malograt Cap de l'Estat Espanyol, Excelentisim Senyor Francisco Franco Bahamonde. Aquells dies érem summament històrics, de forta importància per les planes de la nostra història; molts estaven confosos, i no teníem molt clar els que els aguardave en aquell futur ple d'incògnites. Però a pesar d'això, en Franco ja havia deixat la seva última decisió per a Espanya, de deixar Espanya al llavors príncep Joan Carles de Borbó, com el seu successor a la mes altra magistratura de la nació. Dos dies després, el príncep passaria a ésser investit Rei de tots els espanyols. En aquells moments encara estàvem lluny de imaginar que aniríem cap a una etapa trancisoria, passant d'ésser una Dictadura, per a passar a ésser una Democràcia occidental en la línia de la Europa lliure, es a dir, una democràcia de vocació europeista.És de interès recordarse d'algunes de aquelles frases del missatge pòstum d'en Franco, en el que el a llavors president del govern espanyol Carlos Arias Navarro va llegirlo davant de les càmares de televisió davant l'inmensa majoria dels espanyols. Per a mi, aquella era la primera vegada i fins potser la última que veia plorar en públic a un polític espanyol de molt alta categoria. Uns dies més tard, el missatge del difunt Cabdill, era exposat en forma de pasquí per les parets de totes les aules de l'escola, i també amb una mica de retràs es va posar el primer missatge del nou rei d'Espanya, Sa Majestat Joan Carles I, net de Alfons XIII, últim rei de la casa reial de Borbó, i descendent directe del rei català Guifré el Vellós, així com del conegut Rei Sol de França Lluís XIV.

Un cop instaurada la Corona, els banyolins vàrem viure el efectes d'aquells històrics moments com qualsevol altre poble més del país. S'hem parlava de què es veia cap al futur, donç suposàvem que seria una democràcia, aquella paraula tant bonica que havia promet el nou rei Joan Carles I.

Mort el Cabdill, el recien estrenat rei proposa al últim president del govern de Franco per a formar un nou gabinet en el qual un jove polític amb ambicions, Adolfo Suárez González, entraria en el nou govern de Carlos Arias Navarro, amb el càrrec de ministre-secretari general del Movimiento.

De a llavors, el govern municipal de Banyoles estava president per una persona honrada i de talant bondadós que va sapiguer estar i estimar a Banyoles, encara que els altres el vàrem criticar molt durament diguent que era un "franquista"; qué equivocats que estàvem, per aquells temps fer un servei a la comunitat, fer un servei al país, i en aquest cas, fer un servei a Banyoles era tenir que ésser abreviat amb el qualificatiu de "franquista. El nom de aquell home, que crec que bona part del banyolins de ja certa edat ho recordaran com a servidor fidel de Banyoles, era el d'en Guillerm Turró, batlle de la ciutat desde els últims temps del franquisme, passant per la transició, fins a les primeres eleccions municipals que portaríem a altre banyolí de coneguda honradesa: el republicà de ERC Salvador Juncà Busquets, un home molt popular i conegut entre tot el poble de Banyoles.

PRÒLEG:

La idea de escriure aquest llibre, parteix de que vaig pensar que podria aprofitar uns apunts que tenia anotats amb el meu diari personal de aquella època històrica que me va tocar viure. Deixant apart anotacions personals, en aquest diari personal i consten apuntades moltes referències, que ara per ara, més de tres dècades més tard, podríem considerarse de gran valor històric, i per això li he volgut treure profit, i rescatarles com fites que contribueixen a explicar la Historia, no només del país, sino només de una manera que no es habitual explicar la Historia: desde una perspectiva local. Actualment, a la era digital del internet, queden rescatat petits fragments que formem part de la nostra historia. Sé que a alguns us portaran records, sobretot als de Banyoles, i per els altres espero no avorriros.