CAPÍTOL 8: LA FESTA DE LA ROSA DE SANT JORDI

Per a Sant Jordi de 1977, que era un dissabte, els grups polítics de Banyoles posaríem unes parades i la festa de la rosa a la Plaça Major (antiga plaça d'Espanya), que estaria presidida per el slogan "Volem l'Estatut". Centrals sindicals, grups polítics, etc.., convocaríem a Banyoles una manifestació de forta participació en la que se aniria a l'ajuntament que presidia el Sr. Guillerm Turró, a exigir l'Estatut. La gent que se manifestava cridava constantement les entonacions de "Volem l'Estatut", i "Llibertat, amnistia i Estatut de Autonomia". L'alcalde i la resta dels consellers franquistes vàrem oposar resistència, però davant de la pressió popular, les autoritats municipals banyolines es vàrem veure obligades a confeccionar un document que expressava que el poble de Banyoles vol l'Estatut. Un dels manifestants de la diada de la rosa tirava fotos de la manifestació amb una camera de fotografiar, i es va, i es va acostar massa al quartel de la Guardia Civil que estava just davant de l'ajuntament. La guardia civil va agafar la camera d'aquell noi que retratava al poble manifestarse, i davant d'aquell incident, la gent de la manifestació va posarse a entonar una de les entonacions freqüents d'aquells moments, aquelles paraules que amb bon ritme emplenàvem l'aire de la manifestació i dèiem a la Guardia Civil: "vosaltres, feixistes, sou els terroristes". La Guardia Civil, amb forta sang freda, però una mica nerviosa, va tornar la maquina de fotografiar al manifestant, però sense carret, i d'aquesta manera, el pobre manifestant de la maquina de fotografiar es va quedar sense el material fotogràfic que hagués suposat un bon material de aquella jornada de les que fan historia. Una estona més tard, la gent de la manifestació ja donava mitja volta per a tornar a la plaça cantant col·lectivament el que se considerava el himne nacional de Catalunya: "Els segadors", amb l'ajut de quins la sabien cantar bé, naturalment, perque no tothom ho sabia. Però a aquell retorn de la manifestació cap a la plaça va succeir un espectacle animador: un noi militant del PSC-reagrupament de Banyoles amb una moto grossa, insòlita i original en les seves formes, com sortit de un club angles de motards, va voltar lentament per aquella manifestació, portant una senyera com a expressió de la dignitat catalana. Aquell noi fou molt aplaudit i animat a seguir voltant amb la seva moto, portant la senyera i animant aquella manifestació. Després de aquell dissabte del llibre i la rosa els pasquins de Josep Tarradellas que érem exhibits a la Plaça d'Espanya per els grups polítics locals, seríem clavats per a molts carrers i sobretot per la carretera-travesia de la c-150, que exposava una imatge negre, mica pessimista amb una somriure arcaica, com una expressió de esperança del retorn del president de la Generalitat al exili Josep Tarradellas i Joan, cobert amb unes ulleres que li fèiem casi totalment de incògnit i que només se el coneixia per la greixuda peca que portava per la part de dalt de la seva cara. Aquell pasquí deia una frase senzilla: "Tarradellas, el nostre president".