CAPÍTOL 3: DE ARIAS NAVARRO A SUÁREZ

Governant el país del Sr. Arias Navarro, deia aquest últim que s'estava fent un pas cap a la Democràcia, al meu judici una democràcia mal entesa, ja que sembla que la gent no va poder descobrir què era una democràcia fins que no es va poder veure que el cinema es podíem exhibir pel·lícules "verdes" i lliures de tota censura, i fins que no van descobrir que a la premsa hi hagués una autentica "llibertat d'expressió", sense exclusions. Ningú es avia imaginat que per aquell estiu del 1976, hi hauria una sospresa per el país: el canvi del govern Arias Navarro per el nou govern de Adolfo Suárez, en el dia 1 de juliol en el que el Rei va admetre la dimissió de Carlos Arias Navarro com a president del Govern, i nombrar a Adolfo Suárez per a sustituir-le. Mes tard el Rei ennobleceria a Arias Navarro amb el títol de Marqués de Arias Navarro. Es de suposar que Arias Navarro estava massa lligat al franquisme tradicional i això feia pensar que li seria difícil renovar els principis més reaccionaris de la Dictadura. Però amb en Suárez, home de la nova generació de polítics espanyols, es va suposar una capacitat per a la transformació de la estructura política del país cap a la democràcia, en la que la sobirania residiria en el poble, fent operativa la seva voluntat sobirana. Sembla que en Suárez sabia ho que tenia que fer, i també sabia ho que volia. Aquell canvi de govern va ésser tota una sorpresa, tingent en compte que encara no estàvem acostumats a les llibertats, que un jove atractiu, un jove president , en només fet d'ésser jove, podria portar el país a uns terminis més moderns i a una manera més lliberal de obrar en política, a on no se hauríem de suportar tantes prohibicions, i a tantes hipocresies morals a les que ja estàvem acostumats. Vaig pensar que amb el nou President Suárez, estrenàvem un president més al gust de la època, ja tips de que hems governéssim uns polítics vells; ara ho començàvem a ver els joves, més pròxims a la mentalitat de la generació actual que somniava en les llibertats, i això feia pensar que de polítics "franquistes tradicionalistes", passàvem a governarnos "franquistes reformadors".