CAPÍTOL 6: ANY 1977 RESSORGEIXEN ELS GRUPS POLÍTICS

Per a llavors Banyoles ja començava a veure ressorgir els seus propis polítics que formaríem part en la acció de fer democràcia, con diria el catalanista Jordi Pujol Soley. Els primers partits que es vàrem organitzar a Banyoles fórem els esquerrans, en especial el PSUC (comunistes), i el PSC-PSOE (llavors socialistes marxistes); més tard ressorgirem CDC (centre-nacionalista), i AP (dreta), sense deixar de banda el PSC-reagrupament (socialistes moderats) , i la ERC (esquerra nacionalista-moderada, que més tard esdevindria independentista, i que ressorgiria a Banyoles després de les eleccions del 15 de juny de 1977). Tal com estàvem les coses, amb algun partit sense legalitzar com ho estava el PSUC, feia creure que allò seriem unes eleccions maquillades de franquisme. Per a Banyoles, el grup polític més dinàmic de aquells moments era el PSUC, començant a pressionar i a fer notar públicament amb molta sensionalidad, entre panflets i pintades,

Arribà el 29 de gener i el president Suárez fa un discurs per la televisió, i dies més tard, en el mes de abril, el govern legalitza el partit comunista de Espanya (PCE), juntament amb el PSUC, en un dijous sant, amb fortes tensions i enfado del estament militar molt vinculat a Franco, a qui en principi els hi havia mostrat que no legalitzaria els comunistes, i que portaria a la dimissió del ministre del exercit, el admirant Pita de Veiga. D'aquells dies, recordo que la rama juvenil del PSUC, la JCC (joventut comunista de Catalunya), començava a fer una sèrie de activitats per a donar-se a conèixer entre la joventut banyolina com a partit democràtic. El capdevanter de la JCC banyolina era un inquiet adolescent de nom Joan Grabuleda, fill de una família de comunistes banyolins de la passada guerra. Ell representava els joves comunistes banyolins. Joan Grabuleda, junt amb alguns amics d'estudi i altres joves que se havíem afiliat a la JCC per voluntat pròpia, començàvem a treballar per una fixació sòlida de la JCC a Banyoles. La JCC banyolina portaria a terme uns mítings de representació com fou a la Llotja del Tint, i algunes festes de "Jovent" (la revista de la JCC), enganxant cartells de la JCC que en el fons del pamflet deia: "tot aquell que es jove ho fem nostre", i que convidàvem al públic jove banyolí a alistarse a les files de la JCC. Un parell de amics de la JCC, que llavors militàvem a la JCC, se axeicavem aviat, quan el sol començava a sortir, i amb un vespino, i amb un cubo amb cola anàvem a voltar per Banyoles per a posar per les parets cartells de la Joventut Comunista de Catalunya. Crec que aquesta fou la primera manifestació de ressorgiment del moviment polític Banyolí a Banyoles, tinguent en compte el dormit que estava el local del front de joventuts (la antiga falange) del carrer del abeurador, tips de tocs de atenció tipus corneta, i semblants. Ara cada jove escollia lliurement la seva formació política. Seria molt de destacar que per aquells dies, una sèrie de grups polítics resumiríem una de les seves reivindicacions sota el slogan de "Llibertat, Amnistia, i Estatut de Autonomia", que algun bromista del carrer va pensar que sense estatut ja hi havia prou i va afegir: "Llibertat, amnistia, i cada nit amb una tia". Aquest slogan se extendría com la pesta i mols de joves l'escolliríem per "fardar" com es diu entre ells. Amb el any nou, el destí va fer que Banyoles tingués el seu propi protagonisme davant la democràcia que se avecinava. La epidèmia política comença a escamparse com un regol de pólvora. Desde la dreta més reaccionaria fins a la extrema esquerra, passant per el centre, el últim crit amb classificacions polítiques. Adolfo Suárez surt per la televisió, i es dirigeix al país anunciant eleccions generals, en un discurs en el que va anunciar que els grups polítics legalitzats ja estàvem autoritzats per a poder donar mítings, conferencies i reunions, de cara a les eleccions que se acostavem.
Per Banyoles es comença, sobre tot al local dels catòlics, a ésser el lloc de trobada per a anar a anar a mítings. Per a principis de març, la llavors UDC (Unió Democràtica de Catalunya) de Anton Canyelles Balcells, el popular joier barceloní, ilustre democrata-cristia espanyol, va donar un míting al escenari del Can Catòlics, que crec que fou el primer míting que es donava a Banyoles en aquell any de 1977.

A finals de març de 1977 es feia públic a Banyoles la presentació del PSC-congrés, que seria el grup polític socialista que agruparia als banyolins marxistes. En Pere Riera, un estudiant de arquitectura, seria el banyolí del PSC que fundaria les joventuts socialistes a Banyoles, i junt amb en Joan Grabuleda de la JCC tractaria de formar una Taula Coordinadora de Joves de Banyoles. També a finals del març de 1977, va tenir lloc una presentació pública d'un grup més cultural que polític; es tractava del Congrés de Cultura Catalana. Moltes plaques dels carrers i molts dels rótuls que estàvem escrits en castellà vàrem ésser invadits per un adhesiu rodo de fons groc i la leyenda en lletres vermelles, que es varia molt popular i estava fet de material plàstic perque es conservés molt de temps; el seu text posava: "En català, si us plau". També es va concorre a un altre adhesiu, però de menys tirada que l'anterior, que estava clavat sobretot a les plaques posàvem el nom del carrers i plaçes, i que deia: "català, idioma oficial", amb les quatre barres catalanes a fons.