viernes, 14 de mayo de 2010

EPÍLEG:



He volgut acabar aquest primer llibret, que es com la opera prima per ésser la primera vegada que escric un llibre en un blog, en un temps record. Es un document i testimoni de una època, desde la meva visió particular, i amb un toc de imparcialitat. Però ho que he de dir es que faltàvem afegir moltes coses, però ho bàsic ha hi es,... i crec que queda una manera molt resumida de la historia local, la que va desde la època de la mort del General Franco, fins al moment que plega el President Suárez, el home que va fer la tasca de portar la Democràcia a Espanya, dimitint inesperadament en mig de un cop d'Estat protagonitzat per un alt càrrec de la Guardia Civil (Antonio Tejero Molina), junt amb la complicitat de certs oficials de l'exercit (Milans del Bosch, Armada, Saenz de Inestrillas, etc...).

Per a preservar la intimitat de les persones, no he volgut donar massa noms, perque si fos així, sortiríem a centenars, i les coses se haguéssim tocat més a fons. Només dono noms de persones que per unes característiques u altres, podríem dir que son figures públiques, encara que a nivell local. Si a algú molesta el seu nom aquí, li demano disculpes per anticipat, i acte seguit procediré a eliminar-lo d'aquest blog meu.

Es un blog escrit amb molta rapidesa, ja que me pesava el desig de acabar-lo ho aviat possible, ja que vull escriure altre blog en castellà. "EL MAESTRO DE CASAS", sobre altre tema del que estic interessant en comentar i aportar: el món de la construcció. Espero poder fer-lo en tant el temps me ho permetri. Penso que ho complicat de la cosa, me exigirà mesos de constància. Per tant, penso que només es qüestió de temps.

Per això penso, també, que el present llibre o blog no està del tot el ben escrit i acurat que deuria de ésser, en el que en alguns aspectes sembla més la redacció de un periodista aficionat, que no un ensayista amb profund coneixement del tema, i abundantment documentat. Però vull deixar clar que el meu propòsit ha sigut fer simplement un blog de aficionat. Dit això, penso que aquí queda, disposant sempre la possibilitat de millorarlo i perfeccionarlo. Ara que ho penso, me he deixat de comentar la actuació del famós cantant Manolo Escobar a Banyoles, que tenia molts seguidors. O parlar dels remers de Pere Abréu en el Flora, o de la Casa de putes de Can Japot, coses que socialment teníem molt de ressò i molta importància en la època en la que he volgut fer referència en aquest blog. Com que aquella era la època del "destape", les fotos de la gran admirada actriu Susana Estrada me quedem de meravella per a il·lustrar la entrada última del present blog. Però ho demés de això ara ja es altre història.





miércoles, 5 de mayo de 2010

CAPÍTOL 62: ANY 1981: LA CAIGUDA DEL DEU DE CEBREROS.



La dimissió de l'Adolfo Suárez va pillar per sorpresa, perque ningú no se ho esperava. El president amb un semblant seriós, i com si casi trenqués a plorar, comunicava al país desde la televisió, la seva dimissió irrevocable com a president del govern. Va estranyar molt perque en aquells moments que el país estava bastant malament sobretot a causa de l'atur i el terrorisme, el que menys pot fer un president elegit democraticament era dimitir. I amb tot això, dies després que passaria un cop d'estat amb l'assalt al parlament per part del tinent coronel de la guardia civil Antonio Tejero, el mateix president ja dimitit va manifestar que si ho hagués sapigut que es faria efectiu un cop d'estat, no hagués dimitit. Tot i aquest temps fins el dia d’avui, les raons de la seva dimissió continuen essent un misteri, encara que jo suposo que fou degut a que no suportava les pressions del càrrec amb el que tenia que buscar la impossible manera de contentar a tothom. Amb aquest sucés, ja es podría dir que varem arribar al punt i apart de la Transició Democràtica, quan el seu principal protagonista es va retirar de l’escena sense aplaudiments, però potser aquest acte va servir perque els posteriors presidents anesim vacunats d’aquest tipus de pressions que portavem a un ésser humà amb tots els seus defectes i debilitats a la comoditat de dimitir. De fet, Adolfo Suárez va ésser el únic president de tota la Historia d’Espanya que portà una voluntat de dimitir en el seu haver.

CAPÍTOL 61: TARDOR DEL 1980 A BANYOLES



Aquell any, a Banyoles, les religioses Germanetes de Sant Josep, celebràvem el seu centenari. Eren el grup de religioses més importants de Banyoles, fundadores i gestores del asil i del hospital-clínica "Salus Infirmorum".

El 11 de setembre fou oficialment declarat dia festiu per el Parlament de Catalunya. A Banyoles no va tenir lloc cap manifestació ni acte per part dels partits polítics, però la plaça major fou una festa amb assistència de molt de públic que celebrà la festa amb una bona audició de sardanes. Tot ja era diferent de les altres diades que teníem un cert aire de reivindicació política. Y en aquest mes de setembre, com a conseqüència del traspàs de serveis de l'Estat Espanyol a la Generalitat de Catalunya en matèria d'esports, Miquel Callis, era nombrat representant de la Generalitat en el esport de les comarques gironines.

Tanmateix, per aquest mes de setembre es va rebre una mala noticia per Banyoles: al País Basc es segrestat per ETA el acaudalat mecenes del rem banyoli Pedro Abréu. La preocupació en els ambients esportius recolzats per el mecenatge d'en Pedro Abreu es general. A Banyoles s'inicia una campanya contra el segrest de Pedro Abreu, tenint com a principal protagonista a Dick Pieeper ma dreta de Pedro Abreu a Banyoles, i home de nacionalitat alemanya molt vinculat al CNB (Club Natació Banyoles).

Sant Martiria del 1980 fou com les altres edicions: atraccions a la vora del llac, però no fou una festa tan emocionada con les altres vegades. La crisi econòmica i la inseguretat en la feina, érem motius de preocupació de bona part dels banyolins. El batlle Juncà, a través del butlletí municipal va lamentar molt la greu situació econòmica i va fer una crida per oblidar les nostres cabòries i gaudir dels atractius humans de la festa major. Potser el concert del Mercantil fou altre cop ho millor de la festa. El panorama economic-laboral es veia massa pessimista i per tant la gent ja començava a desconfiar de cadascú. La por a un futur insegur, a la mala època que toca passar: els diners son escassos, la inflació forta, i la inversió també escassa. Però als Estats Units hi correria una nova bufada d'esperança: L'optimista Ronald Reagan, del Partit Republicà, guanyaria la presidència sobre els seus rivals Jimmy Carter, i el independent republicà John Anderson, amb un nou programa de patriotisme i d'impuls a la recuperació econòmica, que faria de locomotora de la resta del món.

CAPÍTOL 60: CRISI POLÍTICA, I MES CRISI POLICIA A LA MONCLOA

Al juliol a nivell nacional un comando de terroristes se apodera de 7000 quilos de goma-2 en un polvorí pròxim a Santander, per ho que aquest robament té espantat a tot el país. El 28 de juliol mora el gran lliberal de la UCD, ex president de la Federació de partits democràtics i lliberals, Joaquín Garrigues Walker, ex ministre de obras públiques, i ex ministre adjunt al President.

Després de mesos de crisis internes, es dona a conèixer la composició del V govern de Suárez, representatiu de totes les tendències ideològiques de la UCD. El millor govern d'UCD segons la premsa, en la que els "barons" més importants del partit entren en el gabinet. A l'endema el nou ministre José Pedro Pérez Llorca Rodrigo inaugura la II Conferencia sobre seguretat i cooperació en Europa (C.S.C.E.) amb participació de representants de 35 països, en la que els hi recorda la frase del emperador Carlos I d'Espanya i V de Alemanya "vull pau, vull pau...". La representació espanyola la ostenta Javier Ruperez, que mesos abans havia sigut segrestat per ETA.

El 16 de setembre comença una nova moció de confiança que RTVE remetreix a tot el país les sessions parlamentaries. Hi hagué atacs verbals per tots els gustos. Adolfo Suárez proposa un programa de austeritat econòmica i desenvolupament constitucional, que a través de la televisió tot el país segueix el debat parlamentari. Finalment Adolfo Suárez obté la confiança del Congrés per 180 vots afirmatius, 164 negatius, y dues abstencions.

A nivell internacional el petroli que abasteix a occident corre perill, tot i la forta crisi econòmica que es pateix. Iraq i Iran entrem en guerra per unes disputes territorials. Però els nord-americans reforcem la vigilància en el Estec d'Ormuz i fan un acord amb els russos per a mantenir la neutralitat en aquesta guerra.

CAPÍTOL 59: ESTIU AMB LA REINA D'ESPANYA

De manera incògnita, per a un dia del mes de juliol, la reina d'Espanya doña Sofia, la seva cunyada Anna Maria de Grècia i les seves filles vàrem estar per Banyoles. Vàrem donar una volta per l'estany amb el popular crucer "Anna", el varat del qual està davant del restaurant Mirallac. Entre les nenes que acompanyàvem a la reina d'Espanya, hi era una filla de Fèlix Rodríguez de la Fuente, el conegut comentarista de fauna de la televisió, que feia anys que va morir.

Y arribats el dia 19 de juliol, se inaugura la 22 Olimpíada a Moscou, a Rusia, que resulta ésser un fracàs internacional ja que molts països faran costat al boicot dels EUA, per la invasió russa al Afganistan.

Per altre part, a Banyoles, la Comissió del Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans convida al nou president de la Generalitat Jordi Pujol, i temps més tard la Revista de Banyoles publica un telegrama del Honorable que deia: "Agredeixo la invitació al Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans". Permeti'm que els feliciti i encoratgi. M'hauria agradat de fer-ho personalment, però m'ha estat del tot impossible d'assistir a cap de les mostres anunciades. En plau comunicar que he passat nota a la conselleria de cultura i mitjans de comunicació, perque es posin en contacte amb vostès. Deixin que els feliciti pel que fan. Cordialment, Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya". Cal a dir que al final la iniciativa d'aquest museu només va quedar amb això: una iniciativa, i amb el temps es va deixar oblidada.

Tanmateix, el divendres 1 d'agost, l'ERC convoca a l'AISS (antiga Organització Sindical), una xerrada coloqui sobre el sindicalisme a Catalunya. Parla un senyor del SOC (Sindicat d'obrers de Catalunya), sindicat nacionalista català. La moderació del acte va caure a càrrec d'en Jordi Domènech, representat de l'ERC i conseller de l'ajuntament banyoli.

CAPÍTOL 58: CRISI DARRERA CRISIS DE GOVERN A MADRID

El dia 21 de maig els socialistes del PSOE presentem una moció de censura a Suárez, que es televisat per tot el país, en especial per la segona cadena, i el dia 28, Felipe González, candidat a president del govern del PSOE, exposa a la camera baixa un programa moderat de govern socialista. Aquelles sessions parlamentaries serien les últimes en les que apareixeria un malalt ministre Joaquim Garrigues Walker, de signe lliberal, i que proposava la construcció de un nou model d'estat.

A Banyoles, a finals de la primavera va tenir lloc al Cercle de Catòlics, en un dissabte, el recital de cançó d'Emilia Reverter, junt amb el pianista mestre de l'escola Mn. Baldiri Reixat Pere Frigolé. Segons entesos en aquesta matèria, l'actuació de la banyolina Emilia Reverter fou un extraordinari èxit.

I mentres tant, aprofitant la debilitat del govern espanyol, a la frontera es produeixen agressions contra els camioners espanyols; una maniobra electoralista del president francés Valery Giscard d'Estaing, per tant de aconseguir els vots de la pagesia francesa. Giscard es proclama contrari a l'entrada d'Espanya al Mercat Comú.

CAPÍTOL 57: UN MUSEU DE ART CONTEMPORANI DELS PAÏSOS CATALANS PER SANT JORDI 1980

La diada de Sant Jordi a Banyoles fou dedicada a la exhibició del Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans. No hi hagué gaires parades de llibres (stands) con les anteriors vegades; el dia era plujós i humit, però a pesar de això per la tarda la plaça Major era una festa amb ballades de sardanes. El batlle banyolí Salvador Juncà i altres destacats personatges de la vida publica hi érem presents en la inauguració del polèmic Museu de Art Contemporani dels Països Catalans: desfilàvem figures com ara en Ramon Sala Canadell (diputat de CiU), Arcadi Calzada Salavedra (president de la Diputació, de CiU), Francesc Ferrer Girones (senador del PSC-PSOE), Miquel Callís (tinent d'alcalde de CiU), Àngel Grabuleda (tinent d'alcalde del PSC-PSOE), resta de autoritats municipals banyolines i gent del món del art i de la cultura catalana. Es va fer la exposició de donacions artístiques al Museu de Art Contemporani dels Països Catalans al Tint i a la sala de exposicions de "La Caixa" (front de la biblioteca local). S'anava fent de nit, i el senador Ferrer i la seva dona, fou el últim dels polítics en abandonar Banyoles. En quan a la plaça major (la ara ja antiga plaça d'Espanya), va aparèixer una elevació de 4 barres de ferro, en forma de escultura, pintades de vermell, i acabades cadascuna en una forma romboide apuntant cap al cel, que recordàvem un símbol que vàrem utilitzar els socialistes de Catalunya durant les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977.

Per altre banda, uns dies després Jordi Pujol era investit president de la Generalitat amb els vots de confiança donats per l'ERC, CC-UCD, i el seu propi partit. I en quan a La Moncloa, després de 22 dies de crisi, es defineix el canvi de gabinet d'Adolfo Suárez amb 6 nous ministres. Es quan es comença a parlar de les secretaries d'estat ("superministres").

CAPÍTOL 56: LECTURA DE LES PRIMERES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

Es notava cert cansament per part de l'electorat per tantes crides a les urnes. La abstenció encara que a nivell general fou menor que la del referèndum del Estatut, fou important. Catalunya va anarse a dormir d'esquerres i se va axeicar més de dretes i més nacionalista que l'altre vegada en el conjunt de tota Catalunya. CiU va pujar de manera espectacular, de manera que fou el autèntic guanyador de la campanya. ERC també va tenir una important puja en totes les quatre províncies catalanes. Els comunistes del PSUC vàrem mantenir les seves posicions. El partit que se suposava guanyador (el PSC-PSOE), va patir un sensible abandó de una part de l'electorat. Però el gran derrotat de la campanya electoral fou Centristes de Catalunya (CC-UCD) que tenia la imatge deteriorada per aquelles lleis con la LAU, el estatut de centres escolars, i sobretot a causa del referèndum andalús. El descalabro dels centristes fou molt intens, encara que vàrem pujar una mica en algunes comarques amb respecte a les eleccions municipals. Això representava ja el tercer fracàs polític d'Adolfo Suárez, que cada cop es veia més aïllat políticament, fins i tot dintre de les files del seu propi partit, un llarg camí que al portaria a la dimissió que materialitzaria el proper any. Amb una abstenció del 28% a Banyoles, donava els seus vots per aquest ordre: CiU (2501), ERC (1282), PSC-PSOE (961), CC-UCD (749), PSUC (378), NE (193), SC (118), FN (78), PSA (36), BEAN (16).

Quedava clar que els nacionalistes de centre de Jordi Pujol fórem els guanyadors del nou parlament democràtic català. La sospresa es que vàrem entrar nacionalistes andalusos del PSA (el partit socialista andalús, de Alejandro Rojas Marcos). Jordi Pujol, no seria oficialment president fins després del seu Sant, ja que gairebé cap partit va obtenir la majoria absoluta, i es va fer necessari buscar pactes amb la resta de forçes. La presidència del nou parlament va recaure en Heribert Barrera, el secretari general i presidenciable de ERC.

CAPÍTOL 55: ÚLTIMS DIES DE CAMPANYA 20-M A BANYOLES

Tota la ciutat tornava a ésser empaperada de pasquins i cartells de propaganda electoral, junt amb una nova modalitat de fer campanya: la fixació de pancartes penjades per els carrers més importants del poble. Els grups polítics de més representació local a Banyoles (ERC, CiU, PSC-PSOE, i PSUC), som els que teníem pancartes per diversos llocs de la ciutat. Amb un retrat de l'Heribert Barrera i del doctor Francesc Dalmau, l'ERC posava al seu slogan: "Ni ens mossegarem la llengua, ni ens casarem amb ningú". El slogan del PSC-PSOE era "La Catalunya Nova de tots", "Homes i dones preparats i responsables", "Gobierno socialista, Generalitat de todos", "Raventós president de tots, la Catalunya nova", "La veu decisiva dels treballadors al parlament",etc.... CiU; "Catalunya está aturada, axeiquem Catalunya", "Ara convé Jordi Pujol", "Un home per a un país", etc... Centristes de Catalunya (CC-UCD) encara que va fer poca propaganda a Banyoles: el corredor del Passeig Mn. Constants, part del Passeig de la Indústria i alguns punts de la travessia de Girona-Olot,....fou el partit polític que presentà la més amplia gamma de slogans: "Defiende tu puesto de trabajo", "Defiende tu tierra", "Defiende la libertad de enseñanza", "Un catalanismo sin fronteras", "El futur es nostre", "La Generalitat, la mayoria, queremos que gobierne la gente de experiencia", "Canyelles, una garantia", etc... Però el partit polític que més va empaperar Banyoles de propaganda electoral fou el PSUC, amb un slogan: "La majoria, els treballadors al parlament", i un pasquí de una silueta de Josep Benet, que acompanyava la leyenda "Benet President". També es veié algun cartell de Solidaritat Catalana, que aquest era el nom que havia pres la Coalició Popular de Manuel Fraga en aquestes eleccions catalanes. Però a Banyoles, les joventuts de ERC arrencàvem els cartells dels partits que no érem actius en la localitat, com ara els Centristes-UCD, i la Solidaritat Catalana de Manuel Fraga.

CAPÍTOL 54: ADOLFO SUÁREZ PASSA FUGAÇMENT PER BANYOLES


Cal remarcar que durant la campanya de les eleccions del 20 de març fou la passada per Banyoles del President Adolfo Suárez que feia una passejada electoral per les comarques gironines en ajuda als seus partidaris en Catalunya: els Centristes de Catalunya (CC-UCD). El president Suárez anava cap a Olot a fer un míting centrista. Va atravesar Banyoles per la travessia Álvarez de Castro- Alfons XII, amb el seu "Mystere" blindat i fortament escoltat per grups de policia motoritzada; el cel de Banyoles estava ocupat per helicòpters de la seguretat del president del govern. A pesar de tenir una imatge força erosionada, Adolfo Suárez encara conservava intacte el seu carisma com per a atreure a les multituds. Malgrat el cotxe presidencial no va parar per Banyoles, lloc a on no tenia preparada cap rebuda, si va atravesar i anant en direcció a Besalú, enllà va ésser molt ben rebut en les poblacions de Besalú i de Castellfollit de la Roca. A Besalú va impressionar molt el gest del president Suárez de donarli la ma i saludar a una vella impedida. Per altre part, a Castellfollit de la Roca, feu polític de CiU representat en la persona de Ramon Sala Canadell, l'alcalde no va voler rebre a Suárez, però si vàrem anar a esperarlo espontàniament la gent del poble,
especialment la de sobre el cingle. Con que Suárez feia una passejada a peu per a saludar a tot el poble, la gent anava traient la roba que tenia penjada als balcons, saludant i acompanyant al president fins al mirador, la part final del cingle de Castellfollit. Tot saludant, i repartint somriures a tothom, el president va arribar a la plaça del cingle de Castellfollit, i es va aombrar del meravellós paisatge verd i animador de la Garrotxa, segons va manifestar obertament a la gent del poble que li acompanyava. A l'endemà el home fort de Castellfollit Ramon Sala Canadell va manifestar que Suárez havia vingut a Castellfollit a endurse els vots. Després dels actes electorals de Olot, el president va anar cap a La Bisbal a donar altre míting, i finalment per la nit va lliurar un últim míting a Girona al hotel Ultonia. Fou una campanya molt dura per el president, perque portava la processó per dintre: a Madrid se li estava morint el seu pare Hipólito Suárez, i es posava amb contacte amb ell amb el seu telèfon del "Mystere". Dies després, el pare del president Suárez moria en un hospital de Madrid.

CAPÍTOL 53 LA CAMPANYA DE CONVERGÈNCIA A BANYOLES.

El míting que va donar CiU al Cercle de Catòlics fou el més concorregut de tots els que es vàrem fer a Banyoles en aquesta campanya electoral per les primeres autonòmiques. Molta gent va omplir el teatre dels catòlics.. Entre els oradors, vàrem intervenir el conegut arquitecte banyolí Sr. Masgrau, banyoli demòcrata cristià de la UDC, en coalició amb CDC; el ja habitual mitiner de CiU a Banyoles Macià Alavedra; el ex president de la diputació Joan Vidal Gayolà (que era el cap de llista de CiU per la circumscripció de Girona), i en Miquel Callís, tinent d'alcalde de CiU. Per part d'en Masgrau, es va parlar de la necessitat de aixecar aquesta casa nostra que es Catalunya, i es va assenyalar aquesta traïció del ex membre de UDC, ara actual candidat de Centristes de Catalunya-UCD a la presidència de la Generalitat, Anton Canyelles Balcells. Macià Alavedra, també candidat al parlament per Barcelona, va parlar de la actuació de la UCD en el referèndum andalús, que va fer que el Sr. Clavero Arévalo (llavors ministre de cultura de la UCD), que se sentia nacionalista andalús, dimitís i s'anés a crear un partit andalús propi. Alavedra va parlar del seu propi partit, assenyalant que CiU havia pujat molt, i que era el partit que tenia més consellers i batlles a totes les comarques del Principat, al temps que presentava al públic un petit llibret a on es resumia el contingut del programa de govern que havia preparat CiU. El primer candidat per Girona, Joan Vidal Gayolà, va parlar del seny i el esperit dels catalans que havíem fet de Catalunya una terra de treball i prosperitat, desde l'home que va comprarse una petita màquina i la va transformar en una gran indústria, passant per l'humil anciana pagesa que va al mercat a vendre el seu producte; passant a parlar també del candidat a president de la Generalitat Jordi Pujol, l'home que va fer possible la Enciclopèdia Catalana, i que va crear uns 40.000 llocs de treball a Catalunya. I per últim, Miquel Callís va centrar el seu discurs en Banyoles i l'economia, exposant que la situació econòmica a Banyoles estava malament, i que cada vegada érem més les empreses que estàvem "ballant a la corda fluixa". Miquel Callís advertí que l'atur augmentaria de mica a mica a Banyoles si no es remeiava. Mostrava la seva preocupació i la seva esperança de fer alguna cosa desde la Generalitat si guanyava CiU per a remeiar l'atur, que a Banyoles com a la resta de les altres ciutats començàvem a posarse cada vegada més pessimistes. El míting fou molt aplaudit i va acabar amb una famosa cita del músic català Pau Casals: "Catalans, lluiteu per els vostres drets, però no oblideu els vostres deures".

CAPÍTOL 52: UN "FONTANER" DE LA MONCLOA A BANYOLES


El nou partit de centre a Catalunya Centristes de Catalunya ( CC-UCD ) va donar també un míting centrista a Banyoles, dintre del marc de la campanya electoral del 20-M. El lloc escollit fou el saló de actes del col·legi Mn. Baldiri Reixat. La assistència de públic fou normal, però hi vàrem assistir banyolins de cert prestigi com el ex alcalde Turró, i el ex- procurador a corts Maurici Duran, entre altres. I entre els oradors es va destacar el diplomàtic "fontaner" de la Moncloa Josep Coderch Planas, home conegut a Banyoles i home de confiança de l'Adolfo Suárez, que a més era el president dels Centristes de Catalunya (CC-UCD) a Girona. També va parlar el candidat Enric Manel Rimbau, gironí molt vinculat a la administració publica, i s'esperava la assistència del diputat de UCD Josep Arnau Figuerola que no va assistir al míting. Josep Coderch, (ex secretari del president Adolfo Suárez, i actual governador civil de Barcelona) va dir que desde la Generalitat, els centristes recolzaríem la entrada d'Espanya al Mercat Comú. El cas es que el Sr. Coderch va marxar quan el míting encara no se havia acabat del tot, i es va acomiadar dels seus parents banyolins, ja que altre urgència el reclamava. El míting fou finalitzat per Enric Manel Rimbau. A la sortida es va obsequiar al públic amb un disc de plàstic que contenien uns missatges de l'Adolfo Suárez i d'Anton Canyelles, i uns folletins de propaganda, així com capses de cerilles que conteníem estampats el símbol de la UCD, en forma de dos arcs verd i taronja.

I encara que el president Adolfo Suárez va venir a Catalunya a recolzar la campanya dels centristes-UCD, se li estava morint el seu pare Hipolito Suárez, un modest empleat dels tribunals ja retirat. L'Adolfo Suárez tindria que tornar, per a oficiar les exequies del seu pare

CAPÍTOL 51: ELS SOCIALISTES I ESQUERRANS EN CAMPANYA




A l'endemà, el diumenge dia 2, era el dia clau de la festa socialista a Banyoles. Hi hagué tota una atracció cosmopolita original: globus per la mainada, stand de productes de les diverses comarques gironines, parada de propaganda, instal·lació de bar, taules amb cadiretes per el públic, etc.... Vàrem actuar conjunts musicals de les nostres comarques. Se esperava la vinguda del "presidenciable" a la Generalitat dels socialistes: Joan Raventós Carner, que desgraciadament va faltar a la fulgurant cita. A falta de Joan Raventós, els discursos polítics vàrem tenir que anar a càrrec de l'Eduardo Marin Toval (el home que sonava com a possible ministre de treball en un govern del PSOE), Joan Cornudella i Xavier Guitard, candidats al parlament.

Però aquest no va ésser el únic acte convocatiu de la campanya del PSC-PSOE a Banyoles, En el Cercle de Catòlics vàrem donar un míting socialista de normal assistència de públic en la que vàrem parlar en Francesc Ferrer (senador), en Lluís Maria de Puig (diputat), i el membre de la executiva del PSOE i diputat al congrés Enrique Baron. Els dirigents socialistes vàrem ésser puntuals al míting, i quan encara era aviat per la seva celebració, el senador Ferrer i el diputat de Puig es trobàvem mirant la televisió del bar de Can Catòlics, així com jugant un parell de partides de futbolin, en la que també hi era jugant l'Enrique Baron. Cal remarcar que Enrique Baron, per a llavors, era el "ministrable" de Obras Públiques i Urbanisme, en el cas de un govern del PSOE. Tots els oradors es varem centrar en el tema del parlament de Catalunya, en el que el PSC-PSOE presentava un programa de govern socialista. Enrique Baron, que era el únic que parlava en llengua castellana, fou el orador que més temps va estar parlant de política general, criticant molt la acció de govern del president Adolfo Suárez. Els socialistes estàvem eufòrics, i consideràvem que les possibilitats de guanyar aquestes eleccions érem molt altes, tal com estava convençut el senador Francesc Ferrer.

Per la seva part, l'ERC també va organitzar el seu míting al cercle de Catòlics, però ho més insòlit i interessant de les activitats electorals de l'ERC fou la exhibició en la plaça major, davant de Can Catòlics, de un grupet de gent tarragonina contractats per la formació política republicana, per a formar torres humanes, els famosos "xiquets de Valls", de la província de Tarragona.

CAPÍTOL 51: LA MARXA DELS 40 QMS'80, APROFITADA PER ELS SOCIALISTES

Una vegada mes, dintre del marc de la campanya electoral, la marxa dels 40 qms es va desenvolupar dintre de un clima que no estava polititzat, igual que l'any anterior. Per a aquest any es prosnoticaba que el nombre de participants se incrementaria molt, per ho que el CEB va declarar que el lloc de relacions, inscripcions, sortida i arribada seria el Passeig Dalmau, situat perpendicularment amb el llac de Banyoles, vora el camp nou de futbol i de l'institut de batxillerat,....., per tal de asegurarse de que a diferencia de l'any anterior, tothom sortiria a les 5 en punt, horari oficial de sortida. Tot el passeig Dalmau estava ple de bidons, els gegantescos plàtans abrigàvem a la multitud del fred ambiental. I ja quan faltàvem pocs minuts per la sortida, els curiosos bidons que semblàvem per a la neteja estàvem controlats i cuestionats per gent del CEB, que era el lloc a on es tenia que posar la primera tira del follet-inscripció de participació. En definitiva, el primer control era, doncs, al mateix lloc de la sortida en el Passeig Dalmau. Però els veterans marxaires ja hems havíem enterat molt abans de que el primer control era en el mateix lloc de sortida, i no vàrem voler sortir a les 5 en punt. La nostra idea fou molt senzilla que els del CEB no vàrem poder imaginar-se: donar el nostre follet de classificació a un amic de la nostra confiança que sortiria a les 5 i llançaria tots els nostres trossos de folletí en el del començament de la marxa. Ja tranquils, vàrem marxar a 3 quarts de cinc, atravesant el Passeig de la Puda fina a la Plaça dels Turers, on es tenia que fer el giro cap a la carretera que va cap a Girona. Anàvem corredent per tal d'evitar la gran aglomeració que provocà la sortida; al divisar l'itinerari, molta gent ja ens havia adelantat, ja que vàrem sortir abans que nosaltres. A pesar de tot, aquesta vegada no vàrem ésser els primers, ja que molts marxants ja havíem fet "trampes" abans que nosaltres. La marxa aquest any fou com les altres: corredent, caminant, entusiasme, conversa, companyerisme, trobades, sentir esportiu,... La diferencia era que es tenia que fer-la una miqueta més llarga: fins el Passeig Dalmau. Aquesta vegada el CEB, per tal de fer fondos (diuen les males llengües), va posar a la venda un adhesiu de la Marxa a 50 pessetes, a més de instalar un bar en el passeig Dalmau. L'adhesiu, junt amb la medalla, ens ho tindríem que haver donat a tots els participants, i no als que sense participar podríem fardar d'haver fet la marxa. L'adhesiu era rodó i maco, però un punt negatiu: el seu elevat preu. Semblava una tonteria, una presa de pel vendre un adhesiu a tal preu, el qual preu raonable seriem unes 10 pessetes. ¿Tenia el CEB finalitat de lucre?. Anys endarrera, la Marxa era gratuïta. A partir de aquest moment, si no pagaves, no participaves. ¿Se estava convertim la Marxa en un negoci de uns quants?, ¿O era un acte popular sense limitacions per a ningú?.

El PSC-PSOE va aprofitar el dia de la Marxa dels 40 qms. per a instal·lar una monumental fira de atracció a la plaça de les Rodes. La costosa i impressionat instal·lació feia pensar que els socialistes teníem molts diners, i un conegut militant local socialista, me va dir que els diners procedíem de les multinacionals alemanyes y de les subvencions que el Estat destinava per a financiar els partits polítics amb representació parlamentaria. Els treballs de muntatge de la fira socialista van durar tota una matinada i tarda del dissabte 1 de març. Ocupava casi tot el espai de la plaça de les Rodes, i a la vorera hi hagué una atracció de auto-chocs per a la mainada i joves. No era com tirar la casa per la finestra: se havia aprofitat que aquell dia es celebrava la tradicional marxa dels 40, que atreia molta gent de afora, i per tant la publicitat resultava profitosa.

CAPÍTOL 5O.- LA CAMPANYA DE LES AUTONÒMIQUES CATALANES.


Preparant les candidatures, CiU repeteix de candidats, ja que alguns de ells deixem el seu escó de Madrid per a guanyarlo a Catalunya: Ramon Sala, Macià Alavedra, etc.... A nivell de Catalunya CiU presentava un personatge molt ilustre per la província de Lleida; el científic català Joan Oro, investigador de la NASA de Cabo Kennedy (als EUA): ja anàvem al parlament disparats com un cohet. Però molt abans de començar oficialment la campanya electoral, ja es començava a fer la publicitat sobre les valles, que sense ésser període electoral, era el primer pas sobre el que seria una nova i dura conflagració electoral. "La Catalunya nova" era la frase electoral dels socialistes que esperàvem guanyar aquestes eleccions al nou parlament català, donat que en les passades eleccions érem la força més votada en el conjunt de Catalunya. "¡Aixequem Catalunya!, seria el slogan de CiU per a aquesta campanya.

CAPÍTOL 49: LES AUTONOMIES, TALÓ D'AQUILES DE ADOLFO SUÁREZ


Pel gener, el president Suárez va fer un viatge llampec cap als EUA, convocat per el president Jimmy Carter, per a tractar d'assumptes relatius a la cooperació hispano-nordamericana. I comença la campanya electoral a Andalusia, convocada per el 28 de febrer, en la que el partit del govern proposa la abstenció, i conseqüència de això provoca una crisi en el govern de Suárez, amb la dimissió del ministre de cultura Clavero Arévalo, substituït per el historiador-jesuita Ricardo de La Cierva. Uns dies després, la participació en el referèndum d'iniciativa autonòmic per a Andalusia supera el 50%, a excepció de les províncies de Jaén i d'Almeria, en contra de la campanya pro-abstenció del partit del govern, i que suposava un triomf moral per els partidaris del SI. Aquí es reafirma el primer fracàs polític del incuestionable president Adolfo Suárez.

Tanmateix, en el País Basc, prossegueix la campanya electoral per les eleccions dels parlamentaris vascos. De rés va valer l'assistència de Suárez a les vascongades: va guanyar Carlos Garaixoetxea, del PNV, que sería el nou Lendakari de Euskadi. Representava el segon fracàs de Suárez.

CAPÍTOL 48: ANY 1980. ARQUETES ROBADES, I MUSEUS DE ART CONTEMPORANI CATALANISTES.



El començament de l'any 1980 a Banyoles tindria un punt negatiu: el robo de la Arqueta de Sant Martirià al monestir de Sant Esteve de Banyoles. Essent la gent de Banyoles un poble marcadament religiós, el robo de la arqueta fou un dur cop per els banyolins que tenien coneixement de la sagrada arqueta de estil gòtic.

Entretant el consistori banyolí va crear una comissió per muntar i coordinar els assumptes que faríem possible la creació de un "Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans", sota el pretext de substituir el lamentable buit que havia deixat el robament de la arqueta del sant patró de Banyoles. La comissió estava constituïda per fent del consistori i gent del món artístic de la comarca de Banyoles. La comissió tenia com a objectiu adressarse als artistes de renombrada importància perque fessin un donatiu de alguna de les seves obres artístiques com a complement de ho que seria el material del futur "Museu de Art Contemporani dels Països Catalans". Només es feia constar a artistes del Principat, de la Catalunya nord francesa, del co-principat de Andorra, del país Valencià (part d'Alacant inclosa), les Illes Balears, i l'Alguer ( Cerdanya),....es a dir, de totes aquelles terres que històricament formen el mot de "Països Catalans".

Mentres a Banyoles es seguia parlant de la polèmica del robatori de l'arqueta de Sant Martirià i de la iniciativa de crear un Museu de Art Contemporani, ja es començava a pensar i prepararse per a la propera confrontació electoral que se acostava. Aquesta vegada es tractava de eleccions al parlament de Catalunya, i tocàvem 17 diputats per la circumscripció de Girona.

Males llengües dèiem que el robatori de la arqueta tenia que ésser degut a una desconeguda organització secreta de compra-venda i contraban d'objectes de art. Es suposava un organisme del mercat negre d'objectes d'art a persones col·leccionistes de bona posició social que volíem invertir els seus diners amb objectes de art sota el temor de que el ministeri d'Hisenda els hi cobrés una contribució econòmica més elevada. Com es freqüent en el robament de objectes de art a museus i esglésies, casi sempre es dedicat al negoci clandestí de vendre la mercaderia robada a capritxosos col·leccionistes d'un elevat status social.

La idea del museu de art contemporani, sembla que va partir d'un milionari banyoli, en Jordi Gimferrer, amant del art, mecenes i autor del llibre "El pintor Lluís Roura", i escriptor de molts articles sobre el art,....que va tenir molta cura de que això fos possible, apart de la idea de fer de Banyoles la capital del catalanisme, i per tant, del nacionalisme. En Jordi Gimferrer no amagava les seves simpaties vers CiU, tinguem en compte de que fou el partit més votat de les últimes eleccions.

martes, 4 de mayo de 2010

CAPÍTOL 47: EL PLE D'EN PLA


En aquell final de any, el ple d'en Pla fou una de les actuacions més polèmiques de l'ajuntament banyolí. Les males llengües diuen que CiU volia fer l'homenatge al famós escriptor de l'Empordà, per les seves simpaties i el seu recolzament a CiU (tingent en compte que Josep Pla va atacar amb molta duresa a l'UCD i el seu president Adolfo Suárez). Els demés grups polítics banyolins vàrem considerar que també existíem altres escriptors a tenir en compte, abans que fer-li un homenatge a Josep Pla. El escriptor-pagés empordanès es va quedar sense el reconeixement oficial de Banyoles, amb evident disgust de CiU.

I en el que quedà del mes de desembre del 1979 fou que el diputat de UCD per Cuenca Javier Rupérez es alliberat, després de secrestament per part de la banda terrorista vasca ETA- I mentres els russos recolzem un cop d'Estat al Afganistan que porta al poder a Babrak Karmal, Estats Units, respon boicotejant la Olimpíada de Moscou de 1980, a no ser que els russos retiréssim les seves tropes de l'Afganistan.

CAPÍTOL 46: FESTA MAJOR AMB REFERÈNDUM SOBRE EL NOU ESTATUT DE AUTONOMIA DE CATALUNYA


La festa major de Sant Martirià de Banyoles, es va celebrar dins d'una campanya electoral per l'estatut de autonomia de Catalunya. La Generalitat provisional que presidia el Honorable Tarradellas feia una campanya institucional convidant a la participació electoral. Apareixem slogans com "Participa en el Gobierno de Catalunya, vota el estatuto", "Por el progreso economico y social de Catalunya, vota el estatuto",... Alguns ajuntaments de la comarca, junt amb partits polítics i sindicats, associacions de veïns i entitats vàrem fer una crida al poble demanant el vot afirmatiu al Estatut el dia 25 d'octubre. Degut a les circumstàncies polítiques i socials, es preveia una forta i perillosa abstenció. La majoria dels grups polítics demanàvem el sí a l'Estatut de Sau.

Aquesta vegada no hi hagué fira industrial i comercial com a les anteriors vegades de la Festa Major. La crisi econòmica apretaba, els diners es devaluàvem amb la inflació, i la inversió començava a estancarse. Per primera vegada la gent ja començava a parlar que aquest seria un hivern de 1979 negre.

En plenes dates de festa major, els socialistes vàrem fer un mirin en la AISS (antiga organització sindical) durant el migdia amb la presencia del famós senador de les preguntes al govern, Francesc Ferrer Gironès; la assistència fou normal, i el tema del míting fou demanar el recolzament al Sí a l'Estatut. En plena festa major, aquest mateix dia, el PSUC donava per la nit en el mateix lloc un míting per l'estatut amb una assistència escassa.

L'ERC també va donar el seu míting al Cercle de Catòlics amb la presencia del alcalde Salvador Juncà, que era militant de l'ERC. La assistència fou normal, en la que fórem molta gent coneguda de Banyoles, partidaris de l'ERC. Com a convidat al míting va parlar en Joan Hortalà (ex alcaldable de ERC per Barcelona en les passades eleccions municipals), on va fer una dura crítica al nou estatut de 1979. L'ERC volia un model de estatut com el de 1932 i estava en desacord amb varis punts del nou estatut de Sau. Els oradors nacionalistes de l'ERC vàrem recomanar votar el si a l'estatut, ja que no els hi quedava altre remei. Però si fos possible i l'ERC trobés l'oportunitat de fer-lo, reformaria el actual estatut, que segons els de ERC, limitava molt les "llibertats catalanes".

CiU també va fer el seu acte públic en pos del Si a l'estatut. Els oradors de CiU vàrem definir el estatut de Sau com una eina per a aixecar i governar Catalunya. L'assistència al míting de CiU fou nombrosa i vàrem parlar el tinet d'alcalde Banyolí Miquel Callís, i el diputat per Barcelona Macià Alavedra, amic d'infància de Callís. Es va demanar el vot afirmatiu, i més tard Macià Alavedra va aprofitar el míting per a posarse a parlar del tema del terrorisme, la policia, i la seguretat ciutadana, amb molt de èxit, ja que fou llargament aplaudit.

Els primers dies la propaganda dels partits fou escassa, però al últim moment fou com les altres vegades com la ja habitual empasquinada de carrer. La plaça major, on fèiem sardanes, estava presidida per un majestuós SI a l'estatut. Però ho millor de aquesta festa de Sant Martirià fou, segons paraules del propi alcalde Salvador Juncà, el concert de música que es donà al cinema Mercantil (Can Xampinya). La votació del referèndum, el dia 25 de octubre, fou normal, encara que el mal temps agreujava el panorama de que la abstenció fos massa elevada. Aquest dia, com els altres dies de les convocatòries a les urnes, va fer mal temps, i això feia que fos molta la gent que es quedava a casa sense anar a votar. Fins ara no era vocació de la majoria dels banyolins abstenirse, però ho que els resultats del referèndum varen donar, indicaven que fórem positius per l'estatut, encara que es va registrar un augment important de la abstenció. Va votar un 63'62% de l'electorat, i se va abstendre un 36'83%. Només vàrem dir SI el 57'18% del cens electoral, que suposava el 89'88% de la gent que va anar a votar.

CAPÍTOL 45.- EL ONZE DE SETEMBRE DEL PREVI AL NOU ESTATUT CATALÀ


Potser l'únic acte important del 11 de setembre que es va celebrar a Banyoles durant el 1979 fou la conferència-coloqui en el Cercle de Catòlics sobre la història del 11 de setembre que va donar el jove famós historiador gironí Ramon Alberch i Fuguras, junt amb altre conegut historiador gironí, en Jaume Sobrequés i Callicó, senador de la Nova Entesa. Ramón Alberch, en la seva qualitat de historiador va donar una millor comprensió davant del públic assistent sobre el significat del 11 de setembre i la seva huella històrica. Per la seva part, el senador Sobrequés parlà de ho mateix, però després es va a posar a parlar sobre l'estatut de Sau, del que ell era un dels membres redactors. Va resumir els punts més importants, un d'ells el de la llengua catalana com a llengua pròpia i el castellà i català com a llengua oficial a Catalunya. El acte fou convocat per la associació de veïns de Can Puig, amb un èxit d'en Ramon Albert, un historiador que era professor de la escola gironina de Sant Narcís, i que amb el temps acabaria essent el Arxiver Municipal de Girona.

CAPÍTOL 44: TARRADELLAS JA ES AQUÍ (A BANYOLES)

Pel mes de setembre tindríem un ilustre huesped per unes hores. El dia 7 de setembre l'Honorable President de la Generalitat Josep Tarradellas i Joan visità la nostra ciutat. Pels carrers banyolins més importants on tenia que passar el President, de seguit fórem engalats de senyeres catalanes, i també els carrers se vàrem omplir de cartells clavats per CDC demanant l'Estatut. El President va fer una visita a l'ajuntament banyolí, i va venir amb un Seat 132 negre, que a dintre portava una moderna instal·lació radiofònica. El "Mystere" de Tarradellas aparcà a la vorera de l'ajuntament on fou esperat per centenars de banyolins que desitjàvem veure de prop al president de la Generalitat. L'Honorable s'entrevistà amb les noves autoritats banyolines, en especial amb el batlle Salvador Juncà, que seria el personatge que més li acompanyaria i parlaria, durant la seva estada per Banyoles. Antònia Macià, Sra. de Tarradellas, fou animada i acompanyada per la senyora del batlle Juncà. Josep Tarradellas, a més del seu sequit de seguretat, anava acompanyat del president de la Diputació de Girona, el convergent Joan Vidal i Gayolà, i del diputat socialista a corts, el socialista Ernets Lluch. Ja a dins de la Casa Gran, el Sr. Tarradellas firmà el llibre de Honor de la Ciutat, i sortí a la balconada juntament amb els consellers de l'ajuntament, i desde enllà cridà al públic entusiasta que seguia la seva visita amb un ¡Visca Catalunya!. A continuació el Seat negre de Tarradellas va fins a la Plaça Major (o d'Espanya), on es rebut per la gent i camina fins a la vorera de la popular botiga Brugada, on el President de la Generalitat, acompanyat del batlle Juncà, era sol·licitat per la gent entre somriures i repartiments de salutacions de mà del Honorable. El "mystere" de Tarradellas, conduït per sa xofer, agafa al seu president desde la vorera de Can Brugada, i el porta fins a la plaça dels Estudis justament a la entrada del Museu Darder. El President i la seva dona entrem al cèlebre museu, junt amb la resta de autoritats municipals. Alguns consellers vàrem arribar tard, però queden identificats gràcies al medalló amb l'escut de Banyoles que portàvem posats, apart de anar ben mudats en aquesta jornada de la visita del Honorable. La visita al museu fou breu, i al sortir de nou hi havia una enorme multitud curiosa en veure al president. L'Honorable i la seva dona es fiquen de nou al "mystere" presidencial, per anar en direcció cap a l'estany de Banyoles, just al restaurant Mirallac, a on farà un dinar junt amb les autoritats banyolines i els altres batlles de la comarca. Repartint salutacions i mostres de simpatia, al acabar el dinar, el president de la Generalitat empren camí cap a Olot voltant per l'estany de Banyoles. No obstant això, la visita del honorable Tarradellas a tenir alguns incidents aislants: per part de la Guardia Civil, fórem empresonats per breu temps uns membres de les Joventuts de l'ERC. La causa fou que un grup de joves esquerrans portàvem i exhibíem unes gegantesques banderes de caire independentista i separatista. Segons la Guardia Civil, era ilegal la exhibició d'aquelles gegantesques banderes independentistes en la visita oficial a Banyoles de Josep Tarradellas en la seva qualitat de president de la Generalitat.

No era la única vegada que el president de la Generalitat hi seria a Banyoles. Les males llengües dèiem que el Honorable fou a casa del Cronista Oficial de Banyoles (títol que li va atorgar el últim batlle franquista de Banyoles, Sr. Turró) Antoni Maria Rigau i Rigau a fer un bon dinar amb el conegut cronista.

Mentre tant, a Madrid, el govern Suárez tractava de millorar les relacions diplomàtiques convidant i rebent al líder de la OLP Yasser Arafat.

CAPÍTOL 43: PRIMERES DECISIONS MUNICIPALS: FI DELS ESPORTS DE MOTONAUTICA A L'ESTANY

El nou ajuntament constituït va rebre el seu primer mal de cap amb el problema dels Campionats de Motonaútica, i la paralització de permisos amb la consegüent elaboració del nou pla urbanística.

La primera activitat important de caràcter social que va portar el nou ajuntament fou la visita al Asil amb col·laboració de Cocinas Gerunda que va oferir un bon dinar als vells de l'asil; era al migdia del diumenge 20 de maig, i els vells de l'asil vàrem gaudir de la companyia del nou batlle. Salvador Juncà, per part seva, va gaudir de una ballada de sardanes celebrada als jardins del asil banyoli.

L'ajuntament va plantejar una de les seves decisions més interessants: la creació de una zona de vianants, zona del centre que era la plaça major i els carrers que el rodejàvem. La zona es convertiria en assumpte de enfrontaments i polèmiques entre partits polítics, ajuntament, veïns i botiguers afectats. La Comissió de Govern de l'ajuntament fa un decret en el qual es prohibeix la entrada o sortida de vehicles que no pertanyem als veïns afectats per aquesta zona. Els dissabtes de les 15 hores fins a les 24 hores de diumenge, i igualment en els dies festius que la prohibició fou desde les 10 hores fins a les 24 hores del mateix dia festiu.

Un divendres de juny es va fer a primera activitat juvenil: la conselleria de festes, turisme, comerç i joventut convida a les entitats de joves per a negociar i estudiar un projecte per la creació de un Consell Municipal de la Joventut. Participen en especial la JSC, la JCC, i la JERC, com a entitats juvenils polítiques banyolines que anteriorment a les passades eleccions vàrem fer un pacte polític amb l'objectiu de crear una conselleria de joventut i el Consell Municipal de la Joventut.

I per fi, com era de esperar, en el ple de l'ajuntament s'aprova la negativa a donar permís a la Federació Catalana de Motonaútica per a la celebració a Banyoles dels Campionats mundials de Motonautica. El motiu era la contaminació que provocàvem els residus en les nostres aigües, tan a l'abast de la nostra població i la població dels altres pobles de la comarca.

També cal destacar els nombrosos incendis forestals que va patir la nostra comarca durant aquest estiu de 1979. Al voltant de la vivenda del cap de la oposició Miquel Callis, situada al vell mig de la Porqueres forestal, es produí un important incendi, que a més va perjudicar molt el nostre paisatge lacustre. El foc no va arribar a cremar la gran casa del líder convergent local, però va deixar molt mal paisatge en aquell estiu tan desgraciat en incendis.

CAPÍTOL 42: PETITA FESTA DE LA ULTRADRETA A BANYOLES, I LA MARGINACIÓ DE LA UCD

Pel 21 de abril, els antics candidats gironins de la coalició ultradretana "Unión Nacional", vàrem celebrar un menjar en record de la passada campanya electoral. El acte de afirmació nacional fou al cèntric Hotel Flora, i es calcula que vàrem assistir unes 200 persones a aquell homenatge, que va acabar amb una cantada del "Cara al sol", el himne falangista.

A la plaça d'Espanya, o ja en aquest cas, dita també Plaça major, fou col·locada una gran pancarta propagandística dels Centristes de Catalunya-UCD (coalició entre la UCD amb UDD de Joaquín Molins, que després també faria coalició amb la UDCA del demo-cristià Anton Canyelles), amb l'slogan que ficava: "Lluitem per una autèntica representació de les comarques gironines al Parlament". Aquesta gran pancarta fou treta, destrossada i cremada per un grupet incontrolat de joves de l'ERC, excusándose de que un partit que no fos de la localitat no tenia dret a fer propaganda dins de la ciutat.

CAPÍTOL 41: UN INCENDI AL CENTRE DE BANYOLES

El dissabte dia 7 de abril, hi hagué un gran foc, un incendi que va deixar cremada la popular discoteca Skid Sand. I vàrem intervenir la Guardia civil, els municipals i els bombers que apagàvem el foc, i intentàvem escampar a la gent, sota el perill de que esclatés alguna bombona de butano. Es va suposar que la causa del incendi fou que una bombona de butano del interior de l'edifici va esclatar. La mainada, i els joves nostàlgics de la discoteca se hi acostàvem, però fórem dispersos per la Guardia civil i municipal, que vàrem prohibir acostarse, i el accés del carrer de la Rambla fou tallat. Desde llum es divisaba la columna de fum del centre de la ciutat.

CAPÍTOL 40 : RESULTATS ELECTORALS DE LES MUNICIPALS'79



El dia de les votacions, alguns dels candidats vàrem fer de interventors en les taules electorals. El partit més votat a Banyoles, fou CiU, però l'alcalde acabaria sortim de ERC, gràcies als dos vots que el PSC-PSOE li donaria per a formar majoria absoluta. Miquel Callís va perdre per un pel la oportunitat d'ésser alcalde.

Entretant a nivell nacional, el partit majoritari a les municipals, l'UCD, es derrotat a les alcaldies gràcies a un pacte entre socialistes, comunistes i altres partits per a controlar la principal cadira consistorial de les ciutats més importants i així poder aïllar al partit majoritari UCD. La diferencia en relació entre el 1 de març i el 3 de abril, era que malgrat el electorat espanyol no havia canviat de fons, de forma la cosa es trobava canviada per la retirada de alguns partits i coalicions, i el major índex d'abstenció. Tot plegat havia fet que de alguna manera semblesi que la cosa havia canviat. El professor socialista Enrique Tierno Galván havia aconseguit l'alcaldia de Madrid, disputada al Tacito democristia de la UCD el notari José Luis Alvarez Alvarez; mentres que Barcelona passaria a mans del socialista Narcís Serra. La governamental UCD va treure uns 30.000 consellers per tota Espanya; seguida del PSOE amb uns 14000 consellers; independents de diferents signes amb altres 14.000 consellers; el PCE va treure entre 3500 i 4000 consellers; la CD de Fraga, entre 2000 i 2500 consellers. I tot dit amb xifres aproximades. La UCD de Suárez havia tret la majoria de conselleries en 30 capitals de província, i el PSOE en 10 capitals de província; i s'empatà en altres 6 províncies entre UCD i PSOE.

A nivell de comarca, Cornellà de Terri va treure un independent de alcalde: Josep Corominas; Espollà en Jaume Coderch, de CiU; Esponellà en Lluís Marcè, de ERC; Fontcoberta en Lluís Ferrando, de ERC; Palol de Revardit, en Narcís Mir de CC-UCD; Porqueres, en Joan Estany de CiU; i a Sant Miquel de Campmajor, l'Esteve Plana, de CC-UCD.

Però el cas es que abans de les eleccions, sembla que a nivell ciutadà fou mal acollida la investidura del president Adolfo Suárez, al negarse aquest a fer un debat amb la oposició abans de la seva investidura, en plena campanya per les municipals. Adolfo Suárez, de nou confirmat president del govern per el parlament, formaria un nou gabinet, en el que exclouria els anteriors ministres Rodolfo Martín Villa i Francisco Fernández Ordóñez, que potser seria la gènesis de les lluites intestines dintre del si en la UCD, que el portaríem a una dimissió.

A Banyoles, els dos caps de llista escollits i derrotats: en Miquel Callís, i l'Angel Grabuleda sortiríem elegits diputats provincials. Els resultats electorals a Banyoles fórem molt diferenciats als de un mes enrradera (el 1 de març). Però a pesar de la diferència, Banyoles continuava essent moderada. Una vegada més, el poble de Banyoles va votar la moderació. Els resultats electorals donàvem un pes específic ideològic de centre-moderat. L'electorat banyoli que ocupà el espai de cap a la dreta s'absté i una part vira en benefici de CiU. CiU i ERC es repartíem part de l'electorat del espai polític des del centre-dreta fins al centre-esquerra. Part de l'electorat de l'esquerra moderada donà el seu vot per ERC, en perjudici del PSC-PSOE més votat en anteriors comicis. Els vots de més a l'esquerra estava repartit entre el PSC-PSOE, i el PSUC. Mentres que el petit electorat de la esquerra més reaccionaria, votava per el PSUC o s'abstenia.

Amb els resultats electorals, la nova composició de l'ajuntament va quedar de la següent manera: Per CiU: Miquel Callis (Industrial avicultor); Joan Geli (industrial metalurgic); Joan Parnau (perit industrial de la NUTREX); Josep Maria Massip (cap comercial de Banca Catalana); Jordi Nogué (perit industrial), i Francesc Bosch (agricultor i ramader). Per ERC: Salvador Juncà (Industrial i perit químic); Pere Comas (veterinari); Tomás Cortada (metge-dentista); Odette Amigo (ATS); Salvador Oliva (catedràtic de Filosofia i lletres); Joan Juanola (agricultor); i Ramón Hereu (industrial de maquinaria de pedra). Pel PSC-PSOE: Àngel Grabuleda (administratiu), i Emili Martínez (treballador de escorxador de aviram). El PSUC no va treure cap representació a l'ajuntament, però obra i gracia de la Regla de Hont.

CAPÍTOL 39: LA MARXA DELS 40 QMS'79

La marxa dels quaranta quilometres, que es va celebrar el diumenge dia 27 de març, en plena campanya electoral, i en vísperes de les eleccions municipals, aquesta vegada no va estar polititzada, a diferencia de passants anys; aquesta vegada es va mostrar neutral. i prudent de fer qualsevol propaganda de caire polític.

Aquest any vàrem passar algunes coses insòlites de les que vaig ésser testimoni: la experiència dels anteriors anys donava una millor idea de còm tenia que prepararse un per a efectuar la Marxa d'aquest any. El lloc de sortida era a la Plaça de les Rodes, però molts veterans ja no hi érem a les Rodes per a sortir a les 5 de la matinada. Molts ja preparàvem la seva sortida en ocults llocs estratègics, en contra de ho fitxat per els organitzadors del CEB. Per tal de guanyar temps, arribar el mes aviat possible i evitar la apretada aglomeració que es produïa a la hora de començar a marxa pels carrers del iterinari de Banyoles (plaça Turers-Jacint Verdaguer-Alvárez de Castro- Carretera de anar a Girona. A una bona part dels ja veterans marxans (com es natural, de Banyoles), s'els hi va ocórrer la idea de no estar a la plaça de les Rodes per motius de prudència on pots arribar a perdre els teus companys. Moltes colles de joves veterans vàrem elegir el seu punt de partida des de la gasolinera de Mata, fins a l'Hotel Flora a la plaça dels Turers. Antoni Maria Rigau, conegut membre del CEB que passejava per el carrer Álvarez de Castro, se va mostrar una mica indignat, i totalment cabrejat, va intentar frenar els grupets regazats que avançàvem més en direcció a Mata, amb paraules no gens agradables. A la gasolinera de Mata hi havia gent de la organització del CEB que impedíem als marxats rezagats desplaçarse més enllà de la gasolinera. Però un petit grupet de joves marxaires -uns 35 joves de Banyoles, dels que jo formava part., vàrem sobrepassar la barrera de la gasolinera de Mata sense que els del CEB es donéssim compte, doncs érem aprop de dos quarts de cinc, i faltava mitja hora perque comences oficialment la Marxa dels 40 quilòmetres,...... i aquest grupet de marxaires, després de haver recollit la seva inscripció a la plaça de les Rodes, se li va ocórrer ocultarse a la vorera de la fàbrica de mobles Constants. La fosca els afavoria, i ningú es donava compte de que estàvem amagats enllà. Vàrem aprofitar per a descansar i discutir una mica còm faríem la marxa. que si corredent o que si caminant. Que si només es faria cursa fins arribar a la terrible pujada de Fontcoberta,...De opinions hi érem per a tots els gustos. Jo personalment la volia fer corredent, doncs estava preparat i tenia confiança en mi mateix. M'hem vaig aliar amb en Carles, que era de la meva mateixa edat i també la volia fer corredent. Feia fred, i estàvem una mica nerviosos: portava poca roba: només un xandall posat i un gorro marró de llana fina. Quan ja érem casi les cinc en punt, vàrem veure per la carretera un grupet de gent que ja començava a córrer, i endavant hi anava un noi baixet, amb un turbant lligat al cap, com un indi, una camiseta i un pantaló curt d'esport: anava corredent i tenia unes cames atlètiques: tenia que ésser un d'aquest de la marató -vàrem pensar-. Al cop que ja ens va passar al davant aquest grupet de gent, nosaltres vàrem sortir del nostre lloc d'amagat de la fàbrica de mobles Constants, i ens vàrem unir a la altre gent que ja anava corredent. Però al arribar a la cruïlla de la factoria "Don Pollo" i "Xocolates Torras", va passar ho que no se esperava: una sèrie de gent del control del CEB va retendre a la majoria de la gent que fou sospresa al córrer, encara que pocs vàrem aconseguir passar per damunt del control, sense parar de correr. Enfureits, alguns dels membres hens cabrejavem amb preguntes molt pocs amables: On aneu tan aviat?, Es ara l'hora?. -Aquí ningú passarà fins que no hi arribi la hora. Una mala llet de preguntes i frases que ens desanimàvem i ens vàrem obligar a esperar fins que arribem el gruix dels participants. Hems vàrem amenaçar de descalificarnos, i alguns no hens ho vàrem creure. Però la Marxa la volíem fer; el nostre entusiasme era tan gran que com que hems vàrem dir que estàvem desqualificats, hems vàrem posar de acord en escaparnos de aquell control sense que cap dels controladors ens tinguéssim atrapats. De tot i volta, a una senyal, hems vàrem posar a córrer com una bala, sense que hens poguéssim retenir cap dels controladors, i una vegada lluny, mesclat amb la resta de la gent, i lliures, vàrem veure que faltàvem alguns dels nostres companys, que naturalment no tots vàrem poder escapar. Juntament amb en Carles i altres particeps que hems havíem salvat, vàrem continuar fent cursa sense parar uns quants quilometres, en mig de la boira que hi havia pel camí per aquelles hores que vàrem divisar que pel darrera ens seguia una llum: era un tractor per ho que semblava: vàrem infliltrarnos cap al camp entre unes roques, després de travessar la vorera de la carretera, doncs enteníem que era del CEB. Quan el tractor es va adelantar i va passar de llarg, vàrem sortir de nou continuant fent la marxa corredent, per al cap ja d'uns llargs minuts de córrer ja divisavem uns companys que anàvem davant nostre, i alguna de la gent que hens adelantava, i per fortuna era poca la gent que hems adelantavem. A la arribada del primer control era molt aviat, i hi hagué una noia bonica que coneixíem i ens agafa la tarja del numero de l'inscripció i arrancà una de les 4 parts que anava dividida, amb el numero de inscripció, i el diposità en una mena de barril. La resta de la marxa va transcórrer sense problemes, al últim control vàrem divisar gent que ens havia "empresonat" al començament quan hems havíem atrapat en un primer control, i es vàrem meravellar de que arribéssim tant aviat a pesar de la seva mala cara: però havíem corregut molt i ja començàvem a sentirnos malament del cansament per el sobresforç físic. La sospresa es que a prop de dos quarts de deu ja hems vàrem tornar a trobar casi tots els que hems vàrem amagar per els voltants de la fàbrica Constants, per Banyoles, un cop feta la marxa. I per l'any vinet, tots vàrem tenir la nostre medalla de record de aquella memorable i petita aventura.

CAPÍTOL 38: LES ÚLTIMES HORES DE LA CAMPANYA MUNICIPALS'79

Per la tardor d'aquest últim dia de campanya electoral, tots els grups polítics vàrem aprofitar per a distribuir ho que els hi quedava de propaganda electoral. El furgó blau d'en Palmada, amb altaveus instal·lats i cobert de cartells de ERC, volta per tot Banyoles demanant el vot per Salvador Juncà. També el metge-dentista Tomà Cortada amb el seu SEAT 132 groc metalic, amb altaveus instal·lats, voltà per tota Banyoles a la capçalera de vots per l'ERC. Un Renault-5 vermell conduït pel socialista Jaume Fàbrega (el futur gran mestre de la cuina catalana), també es passejava pels carrers animant al públic a afavorir amb el seu vot per la candidatura del socialista Àngel Grabuleda i Oriol. Tota Banyoles estava plena de pasquins del les quatre candidatures. Un retrat amb un somriure de Miquel Callís, era un dels pasquins més vistos. Un cartell de fons blau de CiU deia: "vota un ajuntament clar i català": un pasquí amb la foto de tots els components de la candidatura banyolina de CiU. El PSC-PSOE era el partit que feia la propaganda amb dibuixos animats: fins els mateixos primers 5 candidats eren dibuixats amb una imatge que donava la idea de fer de Banyoles el paradís de la "primavera socialista". En la propaganda del PSUC no hi hagué cap retrat de cap candidat, cosa entranya si tenim en compte que fins ara havia sigut el partit més actiu per tot Banyoles, però en el seu pasquí predominava el color verd i rosa. Però l'ERC fou sense cap dubte el partit que més va empaperar Banyoles amb la seva propaganda que casi no faltava ni en el racó més apartat de Banyoles. L'ERC era també el partit amb els pasquins més grossos confirmant amb uns gegantescos retrats d'un somriure del candidat Salvador Juncà i Busquets, amb el slogan "només al servei del poble", i hi era present en els carrers més importants de Banyoles, instal·lats en la balconada de banyolins addictes al popular candidat republicà.

CAPÍTOL 37: MARTA FERRUSOLA TANCA LA CAMPANYA MUNICIPAL DE CIU A BANYOLES.


El diumenge 1 de abril, últim dia de la campanya electoral, CiU va lliurar un últim míting per les municipals aquesta vegada al cinema Mercantil (Can Xampinya). El míting de CiU fou llarg, començant al migdia, i no va acabar fins passades les tres de la tarda. Per la matinada del diumenge, Banyoles fou una petita festa; els cartells de CiU enganxats pels carrers de Banyoles, en especial els que portàvem el retrat del cap de Llista Miquel Callís fórem invadits per una pintada de una "S" majúscula amb dues ratlles verticals al mig: la $ símbol dels diners. Varies noies joves, molt boniques, anàvem a passejar-se per Banyoles amb un cistell ple de clavells de diversos colors que repartiem entre el públic per el carrer com a objecte propagandístic que portava la marca-etiqueta de CiU. Abans de donar el míting, CiU havia contractat una cobla per a fer sardanes a la plaça dels Turers, davant de Can Xampinya, per atreure gent al míting de CiU. Per a les 11 es va posar a tocar la audició de sardanes i a les 12'30 el local del Xampinya ja estava ple de gent per anar al últim míting que donava CiU. Els candidats assistien amb un adhesiu rodó i gros que portàvem enganxats a la part esquerra del pit, i que deia "Vota un ajuntament clar i català".

A la taula mitinera hi érem els principals candidats que explicàvem l'alternativa municipal de CiU. Entre els il·lustres membres del partit hi érem convidats en Ramon Sala Canadell (garrotxí, diputat per Girona), en Macià Alavedra (diputat per Barcelona), i Marta Ferrusola (dona de Jordi Pujol, i responsable de la secció d'esports de CiU). Frederic Corominas (el poeta-escriptor banyolí) fou qui va sapiguer contestar la incivica pintada de la $ sobre els pasquins de CiU. El bardo Frederic Corominas fou advertit per el seu company de candidatura de que no s'enrotllés massa, doncs es tenia que parlar molt i alguns dels presents com en Ramon Sala Canadell teníem molta pressa. Ramon Sala Canadell va aconsellar que no es votesi per Centristes, ensenyant un folletó que convidava a votar Centristes. Però segurament no debía de saber que a Banyoles no hi havia candidatura de Centristes, el partit a Catalunya del president Adolfo Suárez. Finalment Ramon Sala es va marxar ràpidament, doncs a Olot tenia que participar en altre míting. Va parlar Massip, especialista en el tema de l'estany. En Callís digué que si guanyava CiU, es faria un nou pavelló esportiu a Banyoles; no va prometre un pavelló, però manifestà el seu anhel de fer-lo," perque els diumenges la mainada hi pogués anar en els diumenges que al cinema fessin una pel·lícula de violencia".Quan va tocar el torn de paraula del diputat molt vinculat a Banyoles Macià Alavedra, aquest es va a limitar a parlar sobre la actitud del govern de UCD, que donava crèdits a HUNOSA (una empresa del INI, dedicada a la explotació de carbó), en comptes de altres necessitats, cosa que va ser molt seguida per el públic, donades les grans dots de oratòria de Macià Alavedra. Miquel Callís va manifestar al públic que en Macià Alavedra (un antic company de infància seu), va ésser el que li va demanar que encapçalés i formés una llista de CiU per a Banyoles, en previsió a un preocupant triomf del marxisme que es fes amb el poder local.

CAPÍTOL 36: EL MULTITUDINARI MÍTING DE L'ERC DE SALVADOR JUNCÀ, AMB EL VELL METGE DE BANYOLES


Aquell dissabte del 31 de març, es tenia convocat el gran míting de l'ERC al cinema Xampinya, més còmode i espaiós que el Cercle de Catòlics. Molt de públic omple la sala del cinema Mercantil i abans de començar la presencia dels candidats de l'Esquerra, es exhibeix una pel·lícula amb imatges de la Banyoles de fa ja molts anys. La pel·lícula oferia imatges de personatges banyolins molt coneguts i de llocs i racons de Banyoles que abans érem molt populars i que avui han desaparegut o han evolucionat. La pel·lícula donava una imatge de com era la vida social a la postguerra a Banyoles. Dintre de la exhibició de la pel·lícula, es podia veure el desaparegut aeròdrom d'Esponellà (al Pla de Martís); la fira del bestiar a la plaça del Corpus; l'espectacle dels gegants i cabezuts tan recordats per els infants que avui ja som homes; uns carrers banyolins replens de flors en la diada del Corpus; etc... la pel·lícula anava acompanyada de una música i unes cançons que matizavem amb més profunditat les imatges i li donàvem un significat més concret.

Crec que amb aquesta pel·lícula l'ERC de Banyoles havia fet el millor míting que era esperable a Banyoles. La sorpresa de l'ERC fou compensada: molt bona assistència de públic, i molts de vots el 3 d'abril. Es presentàvem els candidats banyolins de l'ERC, i cada candidat més important s'explicava la seva part del programa electoral. Parlàvem el alcaldable Salvador Juncà, el veterinari Pere Comas, el conegut dentista Tomàs Cortada, el mecànic de motos Jordi Domènech, etc....Però seria de destacar de manera especial la intervenció del ancià Joan Gussinyer Mas, il·lustre metge, i fill de Banyoles, que fou conseller de l'ajuntament durant el temps de la República. Encara que estava entre els últims de la llista de l'ERC, el candidat Gussinyer fou el més escoltat, i amb molta atenció digué que cap dels seus companys membres de la candidatura es presentava a les eleccions per anar a l'ajuntament a robar. Amb una veu una miqueta infantil, però energètica per la seva ja avançada edat, el doctor Gussinyer tractava de explicarse amb molta sinceritat, que va arribar a arrencar uns entusiastes aplaudiments per part del públic. Mentres tant, per fora als carrers, les joventuts de ERC clavàvem les enganxines amb el slogan "Eficàcia i honradesa a l'ajuntament". Mentres que a prop, al mur de Can Horta, prop de la plaça dels peixos, un grups de joves de CiU pintava un gegantesc mural, de estil cubista, que es va fer necessari la utilització de bastides de paleta.

Aquell mateix dia, ja entrada la nit, a les deu del vespre, els del PSUC donàvem el seu míting presentant una mena de petit llibre molt important, sobre una visió de ho que se basava el programa municipal de la candidatura del PSUC: "Banyoles, la participació democràtica". Una versió de la Banyoles eurocomunista.

CAPÍTOL 35: LES MUNICIPALS'79 MÍTINGS I MÍTINGS A BANYOLES

Després del polèmic debat, succeí una intensa successió de mítings per Banyoles. Tots volíem aconseguir el òrgan de poder local.

El dia abans dijous 29 de març , havia tingut lloc un míting del PSC, amb la intervenció de l'Àngel Grabuleda, el home que va tenir que suportar en solitari el anterior debat, junt amb l'Emili Martínez, Joan Solana, i en Xavier Vidal, en el que vàrem exposar el programa municipal socialista per Banyoles.

Pel divendres dia 30, al Cercle de Catòlics, es va fer el míting electoral de CiU que fou presentat per el component de la llista de CiU Josep Maria Massip Gilbert, en la que en la taula mitinera fou formada per el primer candidat Miquel Callís, junt amb altres convidats de CDC: el senador per Girona Jaume Casademont, i el diputat per Barcelona de CiU Ramon Trias Fargas. En Massip, en la seva qualitat de presentador va enumerar a tots els candidats de CiU amb cadascuna de les seves característiques i dades més importants de cada candidat:"......................Jaume Butinyà i Granés (el candidat s'axeicava de la cadira). Natural de Banyoles. Casat. Quatre fills. Enginyer Industrial, jubilat. No ha tingut càrrecs oficials. Malgrat. Malgrat la seva temporal residència a Barcelona, ha estat sempre vinculat de manera activa a Banyoles. Apassionat per la Història, la geografia, el paisatge, els monuments, i l'arqueologia, és autor de nombrosos articles i promotor de diverses entitats. Desde l'any 1931, a petició de l'ajuntament de Banyoles i d'altres, col·labora amb estudis, informes i orientacions per tal de defensar el patrimoni i bens de la Ciutat i Comarca,...........................Jordi Bertran i Gifra....31 anys. Natural de Banyoles. Casat. Dos fills. Perit Industrial. Membre actiu durant molts anys de la desapareguda Agrupació Escolta "Sant Martirià". Ha estat un dels iniciadors de Convergència Democràtica de Catalunya a Banyoles. Ha format part de la Comissió de Informació i Control Municipal. Com a radioafeccionat, és membre de la Unió de Radioafeccionats Espanyols i del Servei de Protecció Civil...................................Jordi Nogue i Boix, 42 anys. Natural de Banyoles. Dos fills. Industrial electricista. Ha estat tresorer de l'Associació de Pares del Col·legi Mossèn Baldiri Reixat. Actualment vocal de la Associació de Pares de l'Institut Nacional de Batxillerat. Vocal de la Junta del Cercle de Catòlics de Banyoles i Comarca.......". L'acte havia començat amb una propaganda convocatòria del míting casi nula. El il·lustre professor Ramon Trias Fargas va arribar tard, i el presentador Massip va interrompir la presentació, anunciant la presencia del destacat economista Ramon Trias Fargas. El discurs del Sr. Trias Fargas fou interessant, encara que es va passar del tema, ja que el tema principal era parlar de les municipals. Ramon Trias Fargas va parlar dels disminuïts físics i els subnormals. El ilustre economista lliberal de la Trilateral, era més alt i amb el cabell més canós de el que semblava, i alguns empresaris, com el de certa factoria de cargols, el vàrem anar a saludar en persona i tenir una estona de conversa amb ell. Home molt respectuós amb les idees dels altres, en Ramon Trias va exposar que ells eren nacionalistes, però no separatistes, i que els diferenciàvem del partit d'en Suárez, que considerava que el president espanyol era molt vinculat al franquisme.

El dia següent, el dissabte 31, penúltim dia de la campanya electoral fou un dia de molta intensa activitat, especialment per la tarda que els socialistes vàrem organitzar una festa electoral a la plaça d'Espanya, en la que vàrem fer una xocolatada per a la mainada, joves i grans, i les joventuts socialistes repartíem bufes entre la mainada. La plaça era aparentment tota una festa socialista.

CAPÍTOL 34: LA TAULA RODONA DELS JOVES D'ESQUERRES BANYOLINS

El divendres 30 de març, abans de que comencés el míting de CiU. la joventut de JSC, representada per en Pere Riera (candidat municipal del PSC-PSOE), la Teresa Vidal i Xavier Quintana ( representats de L'ERC), i la JCC representada per en Joan Grabuleda per el PSUC, vàrem fer una xerrada-discursió, una taula rodona sobre la política municipal per a la joventut des de l'ajuntament. A falta d'un lloc per a fer-lo, es va celebrar dins del frankfurt-pub l'Abeurador, i es va acordar certa unitat de la joventut de Banyoles de cara a la política municipal del futur ajuntament.

CAPÍTOL 33: PRIMERA TAULA RODONA EN PÚBLIC DE ALCALDABLES BANYOLINS



Feia molt poc que a Girona havia nascut un nou diari integrament en català, el "Punt Diari", i vàrem tenir la idea de organitzar una taula rodona al popular "Cercle de Catòlics", entre les candidatures municipals a la alcaldia de Banyoles. El local dels catòlics es va emplenar fins a la bandera, que molta gent s'empenyaba a escoltar desde fora. En el escenari del teatre dels catòlics, es vàrem dividir en 5 taules, cadascuna amb un parell de cadires. Al centre hi érem els dos periodistes del nou diari PUNT DIARI que presidíem i moderàvem el debat. El ordre de taula era de esquerra a dreta: PSUC amb Serafi Gimeno i la Dolors Terrades; el PSC amb Àngel Grabuleda sol, ja que el número dos es va excusar de tenir que anar a una reunió de la UGT de Girona; la taula del centre, la ocupada per els dos periodistes; i les de costat per CDC en Miquel Callís, i en Joan Geli; i finalment la taula de ERC estava formada per Salvador Juncà Busquets i el conegut veterinari Joan Comas. I al davant, un nombrós públic a la expectativa, que omplia el local a vessar.

A falta del sindicalista socialista Emili Martínez, el substitut naturalment deuria d'ésser el número tres Joan Solana, però aquest més tard va manifestar que els de CiU vàrem pressionar perque no figurés junt amb el seu company Àngel Grabuleda. Es va discutir molt sobre si tenia o no tenia dret algú de la candidatura socialista a la cadira que hi havia buida en la taula del PSC-PSOE a falta del numero dos Emili Martínez. Joan Solana era un home molt aficionat a les actuacions teatrals, gairebé casi un actor professional, i tenia molta facilitat i moltes facultats oratòries de parlar amb naturalitat entre el públic, tal com avia demostrat en el primer míting en la AISS, i això posava nerviosos als components de la candidatura de CiU. Segons fons socialistes, els convergents vàrem amenaçar amb no anar a la taula de CiU, si Solana finalment ocupada la cadira que en principi devia d'ésser per Emili Martínez. Es deia que finalment el candidat socialista va acceptar participar sol, per tal de que pogués participar la candidatura de CiU.

En els debats hi vàrem haver les discussions per el nou Pla Comarcal, amb el problema a fons de la depuradora, etc... En el assumpte de la depuradora, els candidats de CiU vàrem exposar que amb col·laboració dels altres municipis de la comarca, s'hauria de pagar entre tots. Els de esquerres dèiem que la depuradora la tenia que pagar qui mes tenia. Fins que finalment se va arribar a que la depuradora, apart dels municipis de la comarca, una part la deuria que pagar el Estat. Deixant apart altres temes, al final, al moment de les preguntes per part del públic, la candidatura de CiU fou la que va rebre les crítiques més dures, tant sobre si el canvi de jaqueta, la seva actitud de impedir participar en el debat al socialista Solana, passant per la seva falta de assistència a la taula rodona de la escola de F.P. Finalment el debat va acabar de manera que el amable alcaldable de ERC Salvador Juncà, va voler saludar personalment als candidats dels altres partits, mentre per la sortida es discutíem partidaris de un o altre bàndol, a on tothom de alguna manera va poder anar descobrint el color polític de cadascú de les anomenades "forces viues" de la ciutat. Banyolis tant destacats com el professor Frederic Coromines, el rellotger Massip, l'escriptor Rigau-Rigau, els prohoms del CNB, i altres ara se mostràvem partidaris de CiU. I la resta repartits entre els altres grups polítics.

CAPÍTOL 32: LES PRIMERES CANDIDATURES MUNICIPALS A BANYOLES

Després de les eleccions generals del 1-M, donaria pas a altres noves eleccions, que en aquest cas seriem les primeres eleccions municipals de la nova democràcia. A Banyoles se hi vàrem presentar quatre grups polítics diferents: el PSC-PSOE, el PSUC, CiU, i l'ERC.

La candidatura dels socialistes presentava com a alcaldable a Àngel Grabuleda, procedent del PSC-reagrupament, i el president de la associació de veïns del barri de Guemol, de professió administratiu de Mobles Tarradas, i oriünd del poble gironí de Celrà, que feia ja uns 10 anys que vivia a Banyoles. El PSUC presentava a Serafí Gimeno Bonaventura, antic remer i un dels fundadors del sindicat CCOO a Banyoles. Els convergents de CiU presentàvem una insòlita candidatura, molt variada, de tots els ambients banyolins, encapçalada per el conegut industrial Miquel Callis Prat, molt aficionat als esports, i amo de "Don Pollo", una empresa a prop de Borgonyà on treballàvem centenars de banyolins. Per part de l'ERC es presentava a Miquel Juncà Busquets, un altre empresari també molt conegut, que havia viscut la passada guerra civil, un dels amos de la coneguda fàbrica de coles i gelatines Juncà.

El PSC-PSOE va ésser el partit que va donar el primer míting al local de la antiga Organització Sindical ( AISS ), en la que també vàrem assistir membres del PSUC local, a on més que el candidat Àngel Grabuleda, que va destacar en la oratòria va ésser un home jove, prim, amb ulleres, i una bufanda que el cobria, que va exposar molt brillantment les diferencies entre el socialisme i el altre model de societat: era en Joan Solana Figueres (que anys més tard arribaria a ésser un dels alcaldes de Banyoles). Joan Solana va fer una bona explicació sobre la propietat privada i la propietat pública, que tenia molt a veure sobre la manera de entendre el socialisme. Uns minuts més tard també va parlar de la família, en la que exposava que era necessari un canvi de mentalitat en la manera de entendre allò del "sindicat, el municipi, i la família" en el que es basava l'ordre social franquista. El jove candidat tenia molta facilitat de reacció i articulació de la paraula. També va parlar el principal candidat que va explicarse sobre el per què de aquesta candidatura dels socialistes a Banyoles. El altre orador, era el número dos, Emili Martínez, home procedent del sindicat UGT. Aquest míting va comptar amb la presencia d'en Francesc Ferrer Gironès, el nou senador més votat de tota la província de Girona, inconfundible en la seva inseparable pipa, que finalment va demanar al públic assistent el vot per la candidatura dels socialistes.

domingo, 2 de mayo de 2010

CAPÍTOL 31: L'AMARG MALESTAR DE LA VICTORIA A LA MONCLOA


Divendres 2 de març del 1979. Palau de la Moncloa:

- ¡Enhora bona, President!.....¡Te ho devem a tu, President!....¡Gràcies, President!....Sí, es veritat, estic emocionat, President......¡Enhora bona, President!..... Adolfo Suárez va penjar el telèfon i va mirar l'hora d'aquella llarga nit: les cinc i trenta minuts de la madrugada, una data històrica: la Unió de Centre Democràtic acabava de guanyar les primeres eleccions de la democràcia constitucional, però no havia aconseguit la majoria absoluta, amb pràcticament la hostilitat de tots els partits. El president Suárez sentia per dintre un començo d'estadista. Dèiem que el president sempre se havia preguntat quína bufada agafaria un Churchill al pronunciar "sang, suor i llàgrimes", o el mateix Napoleó quan es va dirigir als seus soldats a Egipte per dirli abans de començar la batalla: ¡Soldats, quaranta segles us contemplem!. Quedava clar per el president Suárez: La Unió de Centre Democràtic governará en solitari. En les eleccions de 1977, la estrella de la televisió era Sancho Gracia, el famós bandoler Curro Jiménez, que va demanar el vot per el seu amic Adolfo Suárez. Potser aquesta vegada al president Suárez, si faltava haver comptar altre cop amb el recolzament del popular bandoler.

CAPÍTOL 30: ELS CARRERS PLENS DE CARTELLS ELECTORALS.


Cada partit tenia el seu slogan: "El socialisme sí que té solucions" del PSC-PSOE; "Porque las coses no están centrades" de la C.D.; "Todos prometen, el Centro cumple. Vota Centro" de Centristes de Catalunya-UCD; "Catalunya no pot ser una sucursal" de CiU; "Ja hens coneixes" del PSUC; "Dins de Catalunya son nacionalistes, dins d'Espanya federalistes; dins del món homes de llibertat. Voteu a l'Esquerra" de l'ERC. Tota Banyoles era un carnaval de panflets i follets, més intens cada dia a mesura que se acostava la data de les eleccions. Les bústies estaven replenes de propaganda. La mainada i el jovent fèiem col·lecció de adhesius de partits polítics i se ho intercanviàvem com si fossin cromos repetits.

A nivell nacional, el principal oposant d'en Suárez, , en Felipe González del PSOE, havia retat al candidat de la UCD Adolfo Suárez a un debat per televisió, però el president es va negar. No obstant això, en els últims minuts de espai publicitari per televisió érem per al partit del govern, en el que Adolfo Suárez va fer una astuta intervenció televisada, a on va exposar sobre el perill de que suposaria per Espanya que governéssim els "marxistes", i que si volíem que els nostres fills poguéssim anar a la escola, calia que es votés Unió de Centre Democràtic". Ho va dir en un to tant seriós, que molta gent indecisa i confosa se va espantar davant la possibilitat de que el marxista-socialista Felipe González guanyés les eleccions, que va preferir votar Suárez, i els entesos en enquestes varen opinar que aquesta intel·ligent intervenció televisada del últim minut, va suposar més de un milió de vots a favor del president Suárez en comparació als sondejos de la ultima enquesta.

Al primer de març, l'electoral banyolí va arribar al 74'22%, que era una participació força bona, i essent la força més votada Convergència i Unió, ho que li donava certa esperança de victoria a les municipals de dintre de un mes; seguit del PSC-PSOE, la UCD, i l'ERC. Si en les eleccions de 1977, el PSC-PSOE era el partit més votat a Banyoles, en les eleccions generals de 1979 acabaria essent CiU, que sumant els vots amb la UCD i la CD, es veia clarament que la majoria del electorat banyoli tenia el denominador comú d'ésser de dretes. Per altre banda, les eleccions generals a la resta del país vàrem acabar amb un nou triomf de la UCD de Suárez. La UCD va aconseguir el 35% dels vots, seguits per un 29% del PSOE, havent obtingut la UCD la majoria absoluta en el Senat. I tot per obra i gracia de la Regla de Hont. Mentres tant a la província de Girona es discutíem els 100 vots que li faltàvem a CiU per aconseguir el segon diputat, però al final aquesta diferencia de 100 vots a favor de la UCD faria que el conegut advocat de Cassà de la Selva, Joan Botanch Dausà aconseguís la seva acta de diputat per Girona.

CAPÍTOL 30: EL MÍTING A BANYOLES DE COALICIÓ DEMOCRÀTICA

La Coalició Democràtica, era un conglomerat de partits de dretes que a nivell nacional representàvem principalment la Aliança Popular de Manuel Fraga, el demòcrata cristià Alfonso Osorio, i el lliberal José Maria de Areilza (el compte de Motrico).

Aquest míting de CD fou celebrat en el escenari del Cercle de Catòlics al mateix dia i en la mateixa hora que el PSUC donava el seu míting en la sala de actes de la AISS (antic sindicat). Entre els membres de C.D. que vàrem parlar es vàrem destacar els banyolins Jaume caselles i Vilà (resident a Girona), Lluís Castanyer i Viñas (resident a Figueres), i el conegut grumet del Restaurant de Banyoles "Can Banal!, Joan Banal. Tot va començar que durant el migdia d'aquell dia en que fou posada la escassa propaganda del míting de CD, fou arrancada de les parets per un grupet de estudiants que sortíem de l'institut i vàrem arrencar la propaganda de CD que havia per la intersecció Mossèn Constants- Passeig del Generalíssim (a la vora de la clínica Salus Infimorum), per nois que no simpatizatvem amb la dreta. Total, que encara que la propaganda de CD fou pràcticament nula, la assistència a aquell míting fou molt nombrosa. Els dos candidats de Banyoles vàrem parlar del malestar que patia el país desde que governava la UCD; vàrem parlar de les pensions, de la seguretat ciutadana, de la família que cada dia se estava desfent, del jovent, del treball, dels preus, etc... Encara que les intervencions de cada orador fou bona i preparada, la d'en Jaume Casellas fou molt especial. El cap de llista per Girona de la coalició de Fraga, anava vestit de marró, i la seva corbata de pana també era marró. Les ulleres li donàvem un aspecte més seriós, i el Sr. Caselles va axeicarse de la taula que presidia el míting, i va donar uns passos per anar cap a la tribuna que sostenia el seu paper per a parlar. El Sr. Casellas no estava res nerviós, casi se sabia de memòria tot ho que tenia que dir com un actor, i en cap moment va mirar el seu paper. Es va explicar qual un Emili Castelar actuant amb unes entonacions més o menys fortes, segons el contingut de la frase que tenia que dir.....¡no doneu el vot als de l'UCD, perque son gent que no tenen fe!, -deia en veu alta-. ¡¡El home del camp, aquest gran marginat de la societat, reclama la nostra atenció!!,...el Sr, Casellas va exposar temes com ara el deslligament i el enviciament que patia la actual joventut, manipulada per la actual societat de consum i embrutida avui per les drogues i la pornografia. Jo faria vots per a dir que en Jaume Caselles fou el millor dels oradors que va tenir Banyoles en tots els mítings del 1979. M'atreviria a dir que en Jaume caselles i en Macià Alavedra eren els millors oradors locals que ha conegut la Banyoles de aquells anys de la transició.

Tornant al insòlit míting de CD a Banyoles, després de la intervenció del acalorat i satisfet Jaume Caselles que fou llargament aplaudit per el públic, va tocar el torn d'anar a la tribuna el hosteler de restaurant Joan Banal. La intervenció del Sr. Banal fou molt valenta; el Sr. Banal, que sembla que mai havia parlat a un públic tant nombrós, no estava tan preparat com el Sr, Casellas, per ho que va tenir series dificultats a la hora de la elocució davant del public. La veu d'en Banal patia, estava nerviós,....s'explicava de la manera més breu que podia: "......nosaltres som la dreta i......", mirava de nou el paper, com si hagués perdut el fil sobre el tema del que parlava. Amb una petita pausa, per fi va trobar ho que tenia que parlar. Ben cert es que el Sr. Banal tenia problemes, feia pauses prolongades,...però el públic no se avorria, sino que reia com si allò fos una còmica obra de teatre, doncs la nerviosa manera de actuar d'en Banal, provocava riures entre els asistens,....però al final tot va acabar bé. I es que per aquella campanya se notava molt que certs candidats o polítics eren novells a la hora de parlar amb public. Aquell míting va comptar amb la presencia del batlle Guillerm Turró, a qui li quedàvem poques setmanes de alcaldia, i el Sr, Caselles fou felicitat per els seus arguments de que ell representava una ideologia diferent, que rebruixaba la pornografia, el divorci i el trencament de la familia. Enfí, un dels millors mítings de aquella campanya a Banyoles.