CAPÍTOL 61: TARDOR DEL 1980 A BANYOLES

Aquell any, a Banyoles, les religioses Germanetes de Sant Josep, celebràvem el seu centenari. Eren el grup de religioses més importants de Banyoles, fundadores i gestores del asil i del hospital-clínica "Salus Infirmorum".

El 11 de setembre fou oficialment declarat dia festiu per el Parlament de Catalunya. A Banyoles no va tenir lloc cap manifestació ni acte per part dels partits polítics, però la plaça major fou una festa amb assistència de molt de públic que celebrà la festa amb una bona audició de sardanes. Tot ja era diferent de les altres diades que teníem un cert aire de reivindicació política. Y en aquest mes de setembre, com a conseqüència del traspàs de serveis de l'Estat Espanyol a la Generalitat de Catalunya en matèria d'esports, Miquel Callis, era nombrat representant de la Generalitat en el esport de les comarques gironines.

Tanmateix, per aquest mes de setembre es va rebre una mala noticia per Banyoles: al País Basc es segrestat per ETA el acaudalat mecenes del rem banyoli Pedro Abréu. La preocupació en els ambients esportius recolzats per el mecenatge d'en Pedro Abreu es general. A Banyoles s'inicia una campanya contra el segrest de Pedro Abreu, tenint com a principal protagonista a Dick Pieeper ma dreta de Pedro Abreu a Banyoles, i home de nacionalitat alemanya molt vinculat al CNB (Club Natació Banyoles).

Sant Martiria del 1980 fou com les altres edicions: atraccions a la vora del llac, però no fou una festa tan emocionada con les altres vegades. La crisi econòmica i la inseguretat en la feina, érem motius de preocupació de bona part dels banyolins. El batlle Juncà, a través del butlletí municipal va lamentar molt la greu situació econòmica i va fer una crida per oblidar les nostres cabòries i gaudir dels atractius humans de la festa major. Potser el concert del Mercantil fou altre cop ho millor de la festa. El panorama economic-laboral es veia massa pessimista i per tant la gent ja començava a desconfiar de cadascú. La por a un futur insegur, a la mala època que toca passar: els diners son escassos, la inflació forta, i la inversió també escassa. Però als Estats Units hi correria una nova bufada d'esperança: L'optimista Ronald Reagan, del Partit Republicà, guanyaria la presidència sobre els seus rivals Jimmy Carter, i el independent republicà John Anderson, amb un nou programa de patriotisme i d'impuls a la recuperació econòmica, que faria de locomotora de la resta del món.