PRIMERA PART: LA ERA SUÁREZ CAPÍTOL 1: FINALS DE L'ANY 1975 "EN PACO SE ESTA MORINT"

Banyoles es una petita i acollidora ciutat al norest d'Espanya, a on es troba el llac més gros de tota Catalunya, i famosa per el seu club de rem i d'esquí nàutic.
Recordo que durant l'últim any de vida del General Francisco Franco Bahamonde, anava a ver els 13 anys ( octubre 1975), i ja començava a fer l'últim curs que en quedava de la EGB al col·legi nacional de Banyoles Mossèn Baldiri Reichat (conegut popularment com "La Vila"), on recordo el trist quadre docent que estava composat d'uns mestres força mediocres, d'una qualitat molt petita i alguns d'ells molt poc responsables en la seva manera de portar la tasca de l'ensenyament. Recordo clarament que un dels últims d'aquests professors incompetents que vaig tenir fou el que seria el últim tutor que vaig tenir quan cursava la bàsica, un cert barbut que s'en deia Rodríguez de cognom, que era nou i va ésser el primer (potser un dels primers que s'el veia anar amb una moto d'aquelles tan grosses del nou mercat que resurguiriem (al fí i al cap, sentia la curiositat per aquelles motos que dins un temps més tard es posaríem de moda entre alguns capritxosos amb diners, i es que el senyor professor veia cada dia amb la moto grossa desde Cornellà de Terri, i en la seva immensa majoria de les vegades no era massa puntual.Vàrem arribar a llavors, els dies de novembre en els quals tot el país ja estava preocupat per la malaltia del Cap de l'Estat Francisco Franco, especialment la classe política d'aquells moments. Mes Déu va voler emportar-se el dictador, que el 20 de novembre de 1975, després de uns llargs mesos de malaltia, va morir. Jo hem vaig enterar a l'escola a través de un company de classe que hem va dir: "Cisco ha mort", que recordo que me ho va dir en castellà i en una forma tan irònica, que finalment vaig entendre que aquest "Cisco" no era altre que el General Franco, el home del retrat que penjava i presidia la classe. Aquella matinada que començava a difundirse la mort de Sa Excelència,, jo començava la rutina diària de les classes habituals, que aquella vegada es va fer a mitges, ja que la direcció de l'escola va informar que es teníem que suspendre les classes amb motiu de la mort del dictador. Allò ja representava per els que estudiàvem una temporada més de vacances, quan es tractava de una setmana de dol nacional pel malograt Cap de l'Estat Espanyol, Excelentisim Senyor Francisco Franco Bahamonde. Aquells dies érem summament històrics, de forta importància per les planes de la nostra història; molts estaven confosos, i no teníem molt clar els que els aguardave en aquell futur ple d'incògnites. Però a pesar d'això, en Franco ja havia deixat la seva última decisió per a Espanya, de deixar Espanya al llavors príncep Joan Carles de Borbó, com el seu successor a la mes altra magistratura de la nació. Dos dies després, el príncep passaria a ésser investit Rei de tots els espanyols. En aquells moments encara estàvem lluny de imaginar que aniríem cap a una etapa trancisoria, passant d'ésser una Dictadura, per a passar a ésser una Democràcia occidental en la línia de la Europa lliure, es a dir, una democràcia de vocació europeista.És de interès recordarse d'algunes de aquelles frases del missatge pòstum d'en Franco, en el que el a llavors president del govern espanyol Carlos Arias Navarro va llegirlo davant de les càmares de televisió davant l'inmensa majoria dels espanyols. Per a mi, aquella era la primera vegada i fins potser la última que veia plorar en públic a un polític espanyol de molt alta categoria. Uns dies més tard, el missatge del difunt Cabdill, era exposat en forma de pasquí per les parets de totes les aules de l'escola, i també amb una mica de retràs es va posar el primer missatge del nou rei d'Espanya, Sa Majestat Joan Carles I, net de Alfons XIII, últim rei de la casa reial de Borbó, i descendent directe del rei català Guifré el Vellós, així com del conegut Rei Sol de França Lluís XIV.

Un cop instaurada la Corona, els banyolins vàrem viure el efectes d'aquells històrics moments com qualsevol altre poble més del país. S'hem parlava de què es veia cap al futur, donç suposàvem que seria una democràcia, aquella paraula tant bonica que havia promet el nou rei Joan Carles I.

Mort el Cabdill, el recien estrenat rei proposa al últim president del govern de Franco per a formar un nou gabinet en el qual un jove polític amb ambicions, Adolfo Suárez González, entraria en el nou govern de Carlos Arias Navarro, amb el càrrec de ministre-secretari general del Movimiento.

De a llavors, el govern municipal de Banyoles estava president per una persona honrada i de talant bondadós que va sapiguer estar i estimar a Banyoles, encara que els altres el vàrem criticar molt durament diguent que era un "franquista"; qué equivocats que estàvem, per aquells temps fer un servei a la comunitat, fer un servei al país, i en aquest cas, fer un servei a Banyoles era tenir que ésser abreviat amb el qualificatiu de "franquista. El nom de aquell home, que crec que bona part del banyolins de ja certa edat ho recordaran com a servidor fidel de Banyoles, era el d'en Guillerm Turró, batlle de la ciutat desde els últims temps del franquisme, passant per la transició, fins a les primeres eleccions municipals que portaríem a altre banyolí de coneguda honradesa: el republicà de ERC Salvador Juncà Busquets, un home molt popular i conegut entre tot el poble de Banyoles.