CAPÍTOL 12 : EL HISTÒRIC ONZE DE SETEMBRE DE 1977

La històrica primera diada del 11 de setembre, data que més endavant seria escollida con la diada nacional de Catalunya, no va començar el mateix 11 de setembre, sino un dia abans, el 10 de setembre. El ambient polititzat conseqüència de les eleccions del passat 15 de juny, no estava encara de tot diluït perque encara hi havíem molts pasquins enganxats a les parets, encara que ja molt gastats i fins i tot alguns esparracats. En aquesta data la petita ciutat tornaria novament a estar carregada de pasquins, aquesta vegada més intensament que mai, por gairebé tots els carrers, en especial als llocs més estratègics de la ciutat. Per casi tot arreu es veía un pasquí que posava : "11 de setembre, diada nacional de Catalunya". Aquesta primera diada del any 1977, la primera autoritzada després del franquisme, es va celebrar el dissabte 10 de setembre, en el lloc habitual: la plaça d'Espanya, al igual que la passada festa de la rosa de Sant Jordi, a on els principals grups polítics i sindicals vàrem instal·lar per cada cantó la seva paradeta o stand. Però no hi érem presents A.P.,i la U.C.D, malgrat aquest últim havia tingut important nombre de vots a les pasades eleccions. L'acte va començar per el matí, a on la plaça s'anava omplim de gom a gom, però la festa en sí pendría més protagonisme per la tarda. Els socialistes teníem en la seva parada un grup de noies molt boniques, i molt lligeras de roba de que se lis notàvem els seus encants. Els del PSUC teníem a punt una sèrie de banderes per a la manifestació: tenien les banderes de Galícia, Euskadi, Andalusia,..., i naturalment, també, la senyera catalana. Aquell dia hi era present a Banyoles un polèmic polític: l'Antoni Montserrat, ja que sembla (i amb això no estic segur del tot) que la seva dona treballava en el institut de Banyoles. Antoni Montserrat, per aquelles dates diputar per Barcelona del PSUC, era un dels personatges més pintorescos d'aquells dies, amb aquesta imatge "progre" que donava amb la seva barba i el seu inseparable macut; les ulleres li donàvem una fisonomia, que li donava una certa semblança amb un altre destacat polític de aquelles dades: el mossèn Lluís Maria Xirinachs, que era senador per Barcelona. Apart d'aquest parell de personatges pintorescos, per la diada d'aquest setembre també va comptar amb la assistència de alguns parlamentaris que vàrem parlar de política. Especialment es va parlar de la història d'aquest onze de setembre, de que un tal Casanovas va defensar heroicament Barcelona contra les tropes del rei Felip V, el primer Borbó al tron d'Espanya, durant l'any 1714. Així, també membres locals vàrem fer el seu discurs, com el de una senyora del PSC-reagrupament, que formba part del quadre docent de l'intitut. De seguit, acabades les intervencions dels parlamentaris, es va procedir a iniciar la manifestació, sortim de la plaça d'Espanya a on se havia concentrat la gent, per a anar novament cap a l'ajuntament (el òrgan local, al que se considerava encara reducte del govern, i representat encara per els mateixos personatges que fórem elegits en temps de Franco). El trajecte fou desde la plaça pròpiament dita, en direcció al carrer Turers, girant per la travessia que té cantonada amb el popular Hotel Flora, agafant el carrer del Generalíssims Franco ( el futur passeig de la Indústria), fins arribar a la seu de l'ajuntament. Tots els carrers teníem nombrosos balcons engalats amb la senyera de Catalunya. La manifestació transcorria cridant per part del poble les ja clàssiques reivindicacions de "Llibertat, Amnistia Estatut de Autonomia", "Volem d'Estatut". També hi hagué nombrosa propaganda demanant el retorn de Josep Tarradellas i Joan, encara president de la Generalitat al exili, amb nombrosos cartells que posàvem: "Pel restabliment de la Generalitat i el retorn del President Josep Tarradellas". La concentració de gent front de l'ajuntament fou masiva, potser la més gran que es va conèixer de tota la història de Banyoles. Cada grup exposava la seva reivindicació en aquesta manifestació unitària, essent el PSUC el que més pancartes deixava veure. No exempt de cert nerviosisme, es va aconseguir penetrar a l'ajuntament, tot dirigir-se a la sala de actes, a on es va fer el corresponent discurs, que no va poder ésser escoltat per tothom, ja que la gent era tanta que no hi cabia a l'interior de l'ajuntament. Finalment la manifestació va acabar amb un retorn a la placa major (plaça d'Espanya) a on havia començat, entonant "Els segadors", himne nacional de Catalunya, la lletra de la qual va ésser repartida per gent addictes a determinada tendència política. La resta de la diada va tenir un aspecte festiu, fins que la gent ja tornava a casa.

A l'endemà tindria lloc la autentica festa de Catalunya, amb grans i nombroses manifestacions per les quatre capitals catalanes. La manifestació del onze de setembre a Barcelona fou la més nombrosa de tota la història del nostre país. A prop de més de un milió de persones, vàrem protagonitzar una gran manifestació per els carrers de Barcelona.. A Girona es vàrem manifestar a prop de 10.000 persones a la Plaça de Catalunya, de la qual una reduïda part era gent de Banyoles que no volia perdre la festa. Però si haguessis de posar xifres a la manifestació de Banyoles, jo diria que hi érem entre 800 i 1200 persones aproximadament, la més grossa manifestació mai vista a Banyoles.

Aquest mateix dia, en Saint Marti-le-Beau (França), el president de la Generalitat en el exili, cel.lebraba en la intimitat el 11 de setembre. Però l'estada a França de aquell home gran no duraria gaire temps, perque mentre tant el govern Suárez estudiaria la possibilitat de la restauració de la Generalitat provisional amb el possible retorn del seu president Josep Tarradellas.

Uns dies més tard, Adolfo Suárez, restaurava provisionalment la Generalitat de Catalunya, i només faltava preparar el retorn del president Tarradellas. M'en vaig anar a jugar als recreatius, i enllà m'hem vaig enterar de que el govern Suárez, junt amb la oposició, vàrem firmar uns "Pactes de la Moncloa". Era un espectacle poc comú veure tanta gent de tantes postures polítiques.