EPÍLEG:

He volgut acabar aquest primer llibret, que es com la opera prima per ésser la primera vegada que escric un llibre en un blog, en un temps record. Es un document i testimoni de una època, desde la meva visió particular, i amb un toc de imparcialitat. Però ho que he de dir es que faltàvem afegir moltes coses, però ho bàsic ha hi es,... i crec que queda una manera molt resumida de la historia local, la que va desde la època de la mort del General Franco, fins al moment que plega el President Suárez, el home que va fer la tasca de portar la Democràcia a Espanya, dimitint inesperadament en mig de un cop d'Estat protagonitzat per un alt càrrec de la Guardia Civil (Antonio Tejero Molina), junt amb la complicitat de certs oficials de l'exercit (Milans del Bosch, Armada, Saenz de Inestrillas, etc...).

Per a preservar la intimitat de les persones, no he volgut donar massa noms, perque si fos així, sortiríem a centenars, i les coses se haguéssim tocat més a fons. Només dono noms de persones que per unes característiques u altres, podríem dir que son figures públiques, encara que a nivell local. Si a algú molesta el seu nom aquí, li demano disculpes per anticipat, i acte seguit procediré a eliminar-lo d'aquest blog meu.

Es un blog escrit amb molta rapidesa, ja que me pesava el desig de acabar-lo ho aviat possible, ja que vull escriure altre blog en castellà. "EL MAESTRO DE CASAS", sobre altre tema del que estic interessant en comentar i aportar: el món de la construcció. Espero poder fer-lo en tant el temps me ho permetri. Penso que ho complicat de la cosa, me exigirà mesos de constància. Per tant, penso que només es qüestió de temps.

Per això penso, també, que el present llibre o blog no està del tot el ben escrit i acurat que deuria de ésser, en el que en alguns aspectes sembla més la redacció de un periodista aficionat, que no un ensayista amb profund coneixement del tema, i abundantment documentat. Però vull deixar clar que el meu propòsit ha sigut fer simplement un blog de aficionat. Dit això, penso que aquí queda, disposant sempre la possibilitat de millorarlo i perfeccionarlo. Ara que ho penso, me he deixat de comentar la actuació del famós cantant Manolo Escobar a Banyoles, que tenia molts seguidors. O parlar dels remers de Pere Abréu en el Flora, o de la Casa de putes de Can Japot, coses que socialment teníem molt de ressò i molta importància en la època en la que he volgut fer referència en aquest blog. Com que aquella era la època del "destape", les fotos de la gran admirada actriu Susana Estrada me quedem de meravella per a il·lustrar la entrada última del present blog. Però ho demés de això ara ja es altre història.

CAPÍTOL 62: ANY 1981: LA CAIGUDA DEL DEU DE CEBREROS.

La dimissió de l'Adolfo Suárez va pillar per sorpresa, perque ningú no se ho esperava. El president amb un semblant seriós, i com si casi trenqués a plorar, comunicava al país desde la televisió, la seva dimissió irrevocable com a president del govern. Va estranyar molt perque en aquells moments que el país estava bastant malament sobretot a causa de l'atur i el terrorisme, el que menys pot fer un president elegit democraticament era dimitir. I amb tot això, dies després que passaria un cop d'estat amb l'assalt al parlament per part del tinent coronel de la guardia civil Antonio Tejero, el mateix president ja dimitit va manifestar que si ho hagués sapigut que es faria efectiu un cop d'estat, no hagués dimitit. Tot i aquest temps fins el dia d’avui, les raons de la seva dimissió continuen essent un misteri, encara que jo suposo que fou degut a que no suportava les pressions del càrrec amb el que tenia que buscar la impossible manera de contentar a tothom. Amb aquest sucés, ja es podría dir que varem arribar al punt i apart de la Transició Democràtica, quan el seu principal protagonista es va retirar de l’escena sense aplaudiments, però potser aquest acte va servir perque els posteriors presidents anesim vacunats d’aquest tipus de pressions que portavem a un ésser humà amb tots els seus defectes i debilitats a la comoditat de dimitir. De fet, Adolfo Suárez va ésser el únic president de tota la Historia d’Espanya que portà una voluntat de dimitir en el seu haver.

CAPÍTOL 61: TARDOR DEL 1980 A BANYOLES

Aquell any, a Banyoles, les religioses Germanetes de Sant Josep, celebràvem el seu centenari. Eren el grup de religioses més importants de Banyoles, fundadores i gestores del asil i del hospital-clínica "Salus Infirmorum".

El 11 de setembre fou oficialment declarat dia festiu per el Parlament de Catalunya. A Banyoles no va tenir lloc cap manifestació ni acte per part dels partits polítics, però la plaça major fou una festa amb assistència de molt de públic que celebrà la festa amb una bona audició de sardanes. Tot ja era diferent de les altres diades que teníem un cert aire de reivindicació política. Y en aquest mes de setembre, com a conseqüència del traspàs de serveis de l'Estat Espanyol a la Generalitat de Catalunya en matèria d'esports, Miquel Callis, era nombrat representant de la Generalitat en el esport de les comarques gironines.

Tanmateix, per aquest mes de setembre es va rebre una mala noticia per Banyoles: al País Basc es segrestat per ETA el acaudalat mecenes del rem banyoli Pedro Abréu. La preocupació en els ambients esportius recolzats per el mecenatge d'en Pedro Abreu es general. A Banyoles s'inicia una campanya contra el segrest de Pedro Abreu, tenint com a principal protagonista a Dick Pieeper ma dreta de Pedro Abreu a Banyoles, i home de nacionalitat alemanya molt vinculat al CNB (Club Natació Banyoles).

Sant Martiria del 1980 fou com les altres edicions: atraccions a la vora del llac, però no fou una festa tan emocionada con les altres vegades. La crisi econòmica i la inseguretat en la feina, érem motius de preocupació de bona part dels banyolins. El batlle Juncà, a través del butlletí municipal va lamentar molt la greu situació econòmica i va fer una crida per oblidar les nostres cabòries i gaudir dels atractius humans de la festa major. Potser el concert del Mercantil fou altre cop ho millor de la festa. El panorama economic-laboral es veia massa pessimista i per tant la gent ja començava a desconfiar de cadascú. La por a un futur insegur, a la mala època que toca passar: els diners son escassos, la inflació forta, i la inversió també escassa. Però als Estats Units hi correria una nova bufada d'esperança: L'optimista Ronald Reagan, del Partit Republicà, guanyaria la presidència sobre els seus rivals Jimmy Carter, i el independent republicà John Anderson, amb un nou programa de patriotisme i d'impuls a la recuperació econòmica, que faria de locomotora de la resta del món.

CAPÍTOL 60: CRISI POLÍTICA, I MES CRISI POLICIA A LA MONCLOA

Al juliol a nivell nacional un comando de terroristes se apodera de 7000 quilos de goma-2 en un polvorí pròxim a Santander, per ho que aquest robament té espantat a tot el país. El 28 de juliol mora el gran lliberal de la UCD, ex president de la Federació de partits democràtics i lliberals, Joaquín Garrigues Walker, ex ministre de obras públiques, i ex ministre adjunt al President.

Després de mesos de crisis internes, es dona a conèixer la composició del V govern de Suárez, representatiu de totes les tendències ideològiques de la UCD. El millor govern d'UCD segons la premsa, en la que els "barons" més importants del partit entren en el gabinet. A l'endema el nou ministre José Pedro Pérez Llorca Rodrigo inaugura la II Conferencia sobre seguretat i cooperació en Europa (C.S.C.E.) amb participació de representants de 35 països, en la que els hi recorda la frase del emperador Carlos I d'Espanya i V de Alemanya "vull pau, vull pau...". La representació espanyola la ostenta Javier Ruperez, que mesos abans havia sigut segrestat per ETA.

El 16 de setembre comença una nova moció de confiança que RTVE remetreix a tot el país les sessions parlamentaries. Hi hagué atacs verbals per tots els gustos. Adolfo Suárez proposa un programa de austeritat econòmica i desenvolupament constitucional, que a través de la televisió tot el país segueix el debat parlamentari. Finalment Adolfo Suárez obté la confiança del Congrés per 180 vots afirmatius, 164 negatius, y dues abstencions.

A nivell internacional el petroli que abasteix a occident corre perill, tot i la forta crisi econòmica que es pateix. Iraq i Iran entrem en guerra per unes disputes territorials. Però els nord-americans reforcem la vigilància en el Estec d'Ormuz i fan un acord amb els russos per a mantenir la neutralitat en aquesta guerra.

CAPÍTOL 59: ESTIU AMB LA REINA D'ESPANYA

De manera incògnita, per a un dia del mes de juliol, la reina d'Espanya doña Sofia, la seva cunyada Anna Maria de Grècia i les seves filles vàrem estar per Banyoles. Vàrem donar una volta per l'estany amb el popular crucer "Anna", el varat del qual està davant del restaurant Mirallac. Entre les nenes que acompanyàvem a la reina d'Espanya, hi era una filla de Fèlix Rodríguez de la Fuente, el conegut comentarista de fauna de la televisió, que feia anys que va morir.

Y arribats el dia 19 de juliol, se inaugura la 22 Olimpíada a Moscou, a Rusia, que resulta ésser un fracàs internacional ja que molts països faran costat al boicot dels EUA, per la invasió russa al Afganistan.

Per altre part, a Banyoles, la Comissió del Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans convida al nou president de la Generalitat Jordi Pujol, i temps més tard la Revista de Banyoles publica un telegrama del Honorable que deia: "Agredeixo la invitació al Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans". Permeti'm que els feliciti i encoratgi. M'hauria agradat de fer-ho personalment, però m'ha estat del tot impossible d'assistir a cap de les mostres anunciades. En plau comunicar que he passat nota a la conselleria de cultura i mitjans de comunicació, perque es posin en contacte amb vostès. Deixin que els feliciti pel que fan. Cordialment, Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya". Cal a dir que al final la iniciativa d'aquest museu només va quedar amb això: una iniciativa, i amb el temps es va deixar oblidada.

Tanmateix, el divendres 1 d'agost, l'ERC convoca a l'AISS (antiga Organització Sindical), una xerrada coloqui sobre el sindicalisme a Catalunya. Parla un senyor del SOC (Sindicat d'obrers de Catalunya), sindicat nacionalista català. La moderació del acte va caure a càrrec d'en Jordi Domènech, representat de l'ERC i conseller de l'ajuntament banyoli.

CAPÍTOL 58: CRISI DARRERA CRISIS DE GOVERN A MADRID

El dia 21 de maig els socialistes del PSOE presentem una moció de censura a Suárez, que es televisat per tot el país, en especial per la segona cadena, i el dia 28, Felipe González, candidat a president del govern del PSOE, exposa a la camera baixa un programa moderat de govern socialista. Aquelles sessions parlamentaries serien les últimes en les que apareixeria un malalt ministre Joaquim Garrigues Walker, de signe lliberal, i que proposava la construcció de un nou model d'estat.

A Banyoles, a finals de la primavera va tenir lloc al Cercle de Catòlics, en un dissabte, el recital de cançó d'Emilia Reverter, junt amb el pianista mestre de l'escola Mn. Baldiri Reixat Pere Frigolé. Segons entesos en aquesta matèria, l'actuació de la banyolina Emilia Reverter fou un extraordinari èxit.

I mentres tant, aprofitant la debilitat del govern espanyol, a la frontera es produeixen agressions contra els camioners espanyols; una maniobra electoralista del president francés Valery Giscard d'Estaing, per tant de aconseguir els vots de la pagesia francesa. Giscard es proclama contrari a l'entrada d'Espanya al Mercat Comú.

CAPÍTOL 57: UN MUSEU DE ART CONTEMPORANI DELS PAÏSOS CATALANS PER SANT JORDI 1980

La diada de Sant Jordi a Banyoles fou dedicada a la exhibició del Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans. No hi hagué gaires parades de llibres (stands) con les anteriors vegades; el dia era plujós i humit, però a pesar de això per la tarda la plaça Major era una festa amb ballades de sardanes. El batlle banyolí Salvador Juncà i altres destacats personatges de la vida publica hi érem presents en la inauguració del polèmic Museu de Art Contemporani dels Països Catalans: desfilàvem figures com ara en Ramon Sala Canadell (diputat de CiU), Arcadi Calzada Salavedra (president de la Diputació, de CiU), Francesc Ferrer Girones (senador del PSC-PSOE), Miquel Callís (tinent d'alcalde de CiU), Àngel Grabuleda (tinent d'alcalde del PSC-PSOE), resta de autoritats municipals banyolines i gent del món del art i de la cultura catalana. Es va fer la exposició de donacions artístiques al Museu de Art Contemporani dels Països Catalans al Tint i a la sala de exposicions de "La Caixa" (front de la biblioteca local). S'anava fent de nit, i el senador Ferrer i la seva dona, fou el últim dels polítics en abandonar Banyoles. En quan a la plaça major (la ara ja antiga plaça d'Espanya), va aparèixer una elevació de 4 barres de ferro, en forma de escultura, pintades de vermell, i acabades cadascuna en una forma romboide apuntant cap al cel, que recordàvem un símbol que vàrem utilitzar els socialistes de Catalunya durant les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977.

Per altre banda, uns dies després Jordi Pujol era investit president de la Generalitat amb els vots de confiança donats per l'ERC, CC-UCD, i el seu propi partit. I en quan a La Moncloa, després de 22 dies de crisi, es defineix el canvi de gabinet d'Adolfo Suárez amb 6 nous ministres. Es quan es comença a parlar de les secretaries d'estat ("superministres").